L'increïble Manel Fuentes

Títol alternatiu: De Ma(ne)l Borràs

Comencem amb una premissa que convé no obviar: El Matí de Catalunya Ràdio és un magazine. Per tant, és un programa contenidor. Contenidor de continguts, no un contenidor d’escombraries, sinó parlaríem de ràdio-escombraries i no és el cas. Els continguts d’un magazine matinal són una barreja de les dues grans potes de la comunicació de masses: periodisme i entreteniment. Pel que fa al periodisme, podem dir que aquest programa conté els diferents graus d’interpretació de la realitat. Si ho preferiu, però, podem fer servir la terminologia clàssica de periodisme: informació i opinió. Tot i això, ja sabeu que la informació també és interpretació subjectiva de la realitat i, per tant, sempre tindrà gotes d’opinió. Pel que fa a l’entreteniment, tot i que estrictament no parlem d’un entreteniment de ficció, el diferenciem del que considerem periodisme. Ara, algú pot dir que quan al Matí de Catalunya Ràdio fan entreteniment en realitat és un periodisme més light quan toquen temes més interessants que importants, o que fan un periodisme d’humor, quan fan els problemes domèstics.
Feta aquesta prèvia, anem al gra. Ara ja sabem que el senyor Fuentes ha renunciat a fer de showman en un programa d’Antena 3, tot i que havia acceptat una oferta de la cadena estatal. Tot plegat és fruit d’una polèmica políticomediatica a partir d’unes paraules de la diputada de CiU, Meritxell Borràs. He seguit la polèmica a través de l’Avui, on també hi han intervingut, que jo hagi vist, l’Empar Moliner i la Gemma Calvet.
Manel Fuentes és allà a on jo esperava que tard o d’hora arribaria: defensant l’ocupació, cada matí, de la cadira principal de l’estudi 1 de Catalunya Ràdio. Una de les cadires més observades del país. Per tant, no és estrany que saltin les alarmes al mínim gest que es pugui considerar un perjudici pel prestigi del programa i de l’emissora .
Després de llegir l’autodefensa de Fuentes, les acusacions de Borràs i les opinions de Calvet i Moliner, he arribat a algunes conclusions. La primera és que la credibilitat d’El Matí de Catalunya Ràdio la decideixen els seus oients i no pas en Fuentes o la Borràs. En tot cas el que han aconseguit és que la credibilitat del programa sigui tema de debat.
¿Què ens pot dur, com a oients, a jutjar si un dels programes líders de la ràdio a Catalunya pot o no haver perdut prestigi i credibilitat des que Manel Fuentes n’és el conductor? Doncs molts factors. Enumerem-ne alguns.
1) Hi ha qui pot creure que és lleig que algú que condueix el principal programa de la ràdio pública de Catalunya, que tradicionalment ha estat un programa que defensa els valors del catalanisme, hagi acceptat compaginar-ho, encara que ara hi hagi renunciat, amb un programa d’una cadena espanyola i espanyolista. En canvi, d’altres poden pensar que això pot ajudar al Matí perquè així potencia els moments d’entreteniment del programa i guanya nova audiència espanyola.
2) També hi pot haver gent que cregui que és estrany que el conductor d’un programa que s’emet de 6 a 12 i que necessita com a mínim 6 hores més de preparació tingui temps per dedicar-se a altres grans reptes mediàtics. Però d’altres poden pensar que el senyor Fuentes és només una peça més de l’equip i que mentre hi sigui quan ha de presentar-lo, com ja ha fet amb èxit en altres ocasions, ja n’hi ha d’haver prou.
3) La credibilitat del programa també depèn de la imatge prèvia que tinguin del presentador. El seu currículum anterior i les seves tendències ideològiques manifestes condicionen les expectatives dels oients. I especialment aquells qui han treballat amb ell, principalment les persones del sexe femení, tenen molts elements per jutjar la seva professionalitat. En canvi, molta gent pot creure que el prestigi del programa i de l’emissora és fruit de la feina d’uns grans professionals que fa anys que treballen, o han treballat, a l’emissora, com ara la Marta Romagosa o l’Antoni Bassas, i el que faci o deixi de fer Manel Fuentes no variarà gaire la percepció de credibilitat.
4) Per alguns pot dur a la pèrdua de confiança, i per altres una millora, l’actitud bel·ligerant del presentador en el tractament d’alguns temes o, per exemple, la incorporació i eliminació de nous i vells col·laboradors. En definitiva, la percepció de com condueix el programa el presentador també condiciona la imatge que es tingui del programa.
5) Els índexs d’audiència també seran un factor determinant. Si guanya audiència uns diran que és un símptoma de millora en la credibilitat i d’altres opinaran que són fruit de la polèmica. Si perd audiència uns diran que és un símptoma de pèrdua de credibilitat i d’altres opinaran que són fruit de la polèmica.
En definitiva, doncs, és decisió del públic creure si el senyor Fuentes és un paio increïble, un presentador extraordinari, o és un personatge increïble, un presentador no creïble.

Minyó rima amb emoció

Un dels moments més emotius que he viscut, i no exagero, va ser el dia que vaig veure coronar el primer 3 de 10 complert de la història. Va ser una diada èpica. El 22 de novembre de 1998 els Minyons de Terrassa, durant la seva diada i comiat de la temporada, van començar a carregar el castell més espectacular dels que es fan i desfan. Aquell dia nevava. Quan l'enxaneta de la camisa malva estava voltant l'aixecador, va patinar i va caure. Ens vam quedar glaçats. El castell no va caure i el van aconseguir desmuntar. Malgrat això, el coratge dels egarencs els va dur a tornar-ho a intentar amb l'escalf i admiració del públic i les altres colles castelleres. El castell va pujar igual de segur i aquesta vegada l'enxaneta el va coronar i el van tornar a descarregar. Les llàgrimes em queien a raig viu.

Enmig d'aquella immensa construcció humana hi havia els meus cosins i el meu tiet: uns Comas de socarrel. Aquesta tarda el germà de la meva mare m'ha trucat a casa i m'ha deixat un missatge al contestador: "...diumenge és la diada dels minyons i es vol fer el 3 de 9, perdó, el 3 de 10, el 5 de 9, el 2 de 9 i el pilar de 8. Tot està molt bé. Avui es farà un super assaig i ni hi cabrem de la gent que ve a assajar. Bueno, per si ho volia veure perquè és una de les darreres vegades que es podrà veure un 3 de 10, em fa l'afecte. I amb tot lo altre, tot plegat són coses que es veuen un cop a la vida i gràcies...". Se m'han posat els pèls de punta només de pensar-hi.

Ho dic de debò, si vols veure un dels espectacles culturals més impressionants del món, no et perdis la XXXI diada dels Minyons de Terrassa aquest diumenge 22 de novembre a les 12 del migdia. Jo estic fent els possibles per anar-hi!

En Sintes talla la cinta

Marçal Sintes i Olivella acaba d’inaugurar un web. Periodista format a la premsa comarcal i durant molts anys redactor de política, és un dels opinadors de referència del país. El web reflecteix, precisament, l’articulisme que els últims anys ha compaginat principalment entre l’Avui i El Mundo. Per cert, un web dexcel·lent factura. És membre d’aquell G7 compost, en el seu moment, pels articulistes Francesc-Marc Álvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez i Ferran Sáez que havien escrit, entre d’altres, un article memorable titulat “Ara toca president”, una apel·lació a l’aleshores President de la Generalitat, Jordi Pujol, a fer un salt nacional important. També van reclamar a ERC que pactés amb CiU en lloc de fer-ho amb el PSC abans del primer tripartit. Ara fa temps que no sabem res d’aquell G7, però era d’agrair la seva valentia en uns moments polítics en què el temps ens ha demostrat que probablement hauria estat bé que els haguessin fet una mica més de cas en alguns aspectes.
Per tant, en Sintes està inscrit dins aquest corrent ideològico-polític d’un catalanisme que aposta clarament per fer un salt d’autogovern important de la mà dels dos grans partits nacionalistes catalans del país (disculpi senyor Carod si li dic nacionalista a ERC). La seva és una veu que es fa llegir i escoltar, també és tertulià de ràdio i de televisió. Poques vegades et deixa indiferent i sempre introdueix un petit grau de provocació en els seus discursos. Provocació en el sentit que sovint se surt d’un cert status quo establert o, si voleu, del políticament correcte. Entenent com a políticament correcte allò que alguns polítics que s’autodenominen progressistes creuen que és correcte. Això li ha provocat nombroses..., diguem-ne amonestacions, de tots cantons.
T’agradi o no el que diu, Marçal Sintes s’ha de llegir. No només parla de la política nacional o estatal, o del partidisme nacional i estatal, sinó que sovint escriu columnes molt interessants sobre política internacional, sobre temes de societat o de cultura. Gairebé sempre aconsegueix un dels objectius bàsics d’un bon columnista o articulista: dir en poques paraules allò que molts pensem i no sabem com expressar-ho. De moment, només té al web articles dels tres últims mesos però esperem que algun dia hi pengi també els que ha publicat els últims lustres.
Però si us parlo d’en Marçal Sintes és també, i en bona part, perquè sóc company seu a la universitat. No només això, sinó que durant els últims 3 anys i 4 mesos he treballat estretament amb ell, com a coordinador de 3r. Curs i Pràctiques, en el departament de Periodisme que ell dirigeix a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL. Des d’aquesta setmana hi ha un nou coordinador al Departament mentre que jo tinc altres responsabilitats a la Facultat. Per tant, no negaré que l’amistat que ens uneix i la confiança que ha tingut en mi durant aquests anys també condiciona que avui en parli al meu bloc. Tot i així, tampoc negaré que en moltes opinions no coincidim i que sovint hem discutit, o potser millor debatut, sobre aquestes qüestions divergents. Fins i tot és un honor i un plaer que a vegades m’hagi deixat llegir alguns dels seus textos abans que els publiqui o que, en almenys una ocasió, m’hagi citat indirectament en un dels seus articles.
És una llàstima que ja no el puguem llegir diàriament a l’Avui. Els últims temps, després que Vicent Sanchis deixés la direcció, hi ha hagut molts canvis entre els opinadors del diari. Precisament avui, per motius diferents, s’acomiaden dos articulistes més: Teresa Pàmies i Salvador Sostres. Però precisament ara que té aquesta nova eina de comunicació seria un bon moment perquè es plantegés publicar diàriament un text al seu web. Des de la meva taula veig la porta del seu despatx: quan arribi li ho demanaré.

Old Nations, New States

En l'anterior entrada us explicava que el dimecres 11 de novembre es va presentar l'Osonosfera a Brussel·les. Ara toca fer la crònica d'aquella escapada d'un dia a la capital europea.

El dia 10, el del meu 36è aniversari, i després d'haver portat els nens al cole, d'haver participat a una reunió i d'haver fet dues classes, agafava l'Aerobús a plaça Catalunya a quarts de cinc de la tarda. La T1 s'assembla molt, moltíssim, a una terminal d'avions. És la conclusió a la que vaig arribar. Allà hi vaig trobar alguns dels companys de vitage, entre ells l'Albert Medrán, en Xavier Peytibi i en Josep Maria Calvet, amb tots tres ja vaig coincidir en un viatge també a Brussel·les la primavera passada. El vol? Bé, gràcies!

A Brussel·les ens creuem amb l'Uriel Bertran. Ja és coincidència, ja, tenint en compte que la persona que ens havia convidat era l'Oriol Junqueras. Allà ens va rebre el seu assistent, en Jordi Bacardit, qui ens va acompanyar fins a l'hotel. A les 10 de la nit, un quart més tard, quedem a la recepció, el doctor Junqueras ens farà una ruta històrica pel centre de Brussel·les.
Com que no hem sopat, ens aturem a un local de Kebab que no diríem que sigui precisament un lloc de fastfood. L'Oriol es cansa d'esperar i se'n va al costat, al Pizza Hut. L'home que ens serveix, mentre ens demana si volem salsa picant, maionesa o ketsup, ens diu: "Espanya? Franco, Franco!". Ens mirem atònits, i ell ho nota. I ho aclareix: "Chiken, Franco...". Ah! "No, no, pollo, pollastre!".

La imatge de l'Oriol Junqueras explicant-nos la relació entre Flandes i Catalunya, camí de la Grand Platz, mentre es menja un tall de Pizza Hut, és impagable. Mentrestant, en Jordi Bacardit pateix un fred que pela ja que s'ha deixat l'anorac al Parlament i només duu una camisa i americana, tot i que havia estat ell qui ens havia advertit que anéssim abrigats. Per fer-nos passar el fred, entrem a una cerveseria regentada per una parella que junts deuen sumar prop de 140 anys. Allà hi trobem els gallecs amb qui coincidirem al cap de poques hores al seminari. Si fos per ells, encara hi seríem fent petar la xerrada i bevent cervesa.

A la sortida atraquem a preguntes a l'Oriol. Respostes: "per més que fem pel nostre país, mai farem prou com alguns dels nostres avantpassats que hi van deixar la vida" o "el que hem d'aconseguir és desactivar els 'no', per tant, ens convé pactar amb el PSC, encara que això ens faci perdre vots". I altres coses que ara no vénen al cas. A la 1 ens n'anàvem a dormir. Vas dormir bé? Com una soca, gràcies!

A les 8 del matí, esmorzats de beicon i ous remanats, pujàvem a l'autobús camí del Parlament. I a les 9 començàvem, força puntuals, el seminari. A la conclusió que arribo del seminari és que som velles nacions que algun dia serem nous estats. Pels volts de les onze, s'obre la porta de la sala i hi apareix Joan Solà, Toni Strubell i Enric I. Canela. Quina sorpresa més agradable! Durant el coffe break del seminari es presenta, a les 11 i 11 de l'11 de l'11, el llibre del viatge dels 10mil.cat. M'agafo un petit entrepà i torno pitant a la sala, no m'ho vull perdre, com tampoc alguns dels corresponsals catalans, hi són l'Albert Segura, la Laia Forés i en Jaume Masdeu. L'acte és molt emotiu, i, sorprenentment, en anglès. En canvi, durant el seminari disposem de traducció simultàia i podem parlar en català. Les paraules, prèvies a l'acte, de Pau Casals davant les Nacions Unides ressonen poderoses i corprenen fins i tot als blocaires gallecs. (No us perdeu aquestes imatges en què, curiosament, hi ha un Junqueras una mica més jovenet). I les de Toni Strubell ressonen amb una contundència que sembla que hagin de fer caure els murs que encara ens separen de la llibertat. Per cert, mentre Strubell ens recorda com Espanya encara no ha fet net amb el franquisme em ve al cap la imatge del regal que va fer Espanya al Parlament Europeu, i que està exposat als passadissos: una reproducció gegant de la primera pàgina de la Constitución Española encapçalada per l'àliga franquista. Potser aquest és el pollastre al que feia referència el paquistanès del dia anterior.

Després del seminari, anem a dinar prop del Parlament, i a la tarda hi tornem. Uns quants seguim a l'eurodiputat Junqueras i entrem per la porta equivocada. Finalment ens troba en Jordi, el seu assistent, que intenta col·lar-nos a l'hemicicle mentre hi ha sessió parlamentària. No ens en sortim i en Jordi demana cap a on hem d'anar a una diputada que està a un despatx guarnit de pósters de Rafa Nadal. Ells dos parlen en anglès. Quan ja marxàvem i estàvem a punt d'agafar l'ascensor, se sent la dona que surt del seu despatx remugant "será gilipollas!", i en anglès ens diu que hem d'agafar un altre camí. Ella sí que va ser gilipolles de no adonar-se que tots sabíem parlar la lengua del imperio.

Finalment ens rep un vell amic, en Ton Orobitg, un dels responsables de comunicació que, molt atentament, respon a tots les preguntes que li fem. Fins i tot les més compromeses. Ja per acabar ens donen 2 minuts per entrar a la tribuna de l'hemicicle, pràcticament buit, mentre sentim una intervenció molt interessant en què es reclama que s'acabi amb la impunitat que demostra Rússia davant la mort d'alguns periodistes.

Ens acomiadem de l'Oriol, que té una reunió sobre petrolieres, i a les set marxem cap a l'aeroport on ens roben la cartera amb una focaccia i quatre bombons. El vol de tornada? Bé, gràcies! A l'Aerobús coincideixo amb en Martí Crespo i quedem que algun dia els aniré a veure a la nova seu de Vilaweb, molt a prop de la nostra Facultat.

A la una em poso a dormir. Vas dormir bé? Com un angelet, mercès! A les 7 del matí sóc a la feina, i és que a les 10 m'esperen a una reunió al Rectorat i abans m'he de llegir prop d'una trentena de correus electrònics.

L'Osonosfera es presenta a Brussel·les

En el marc del Seminari “L’activisme polític a la xarxa”, aquest dimecres es va presentar l’Osonosfera a la seu de Brussel·les del Parlament Europeu. Els eurodiputats del grup Els Verds, Aliança Lliure Europea, Oriol Junqueras, d’ERC, i Christian Engström, del Partit Pirata, van ser els amfitrions d’aquest seminari adreçat a blocaires i periodistes d’internet. Entre els convidats al seminari van intervenir blocaires catalans, bascos, gallecs, escocesos, flamencs i suecs. La intenció de la trobada, en què hi van assistir al voltant de 50 persones, era explicar com es pot fer política 2.0 fent èmfasi en l’experiència de les nacions sense estat.
Un dels dos ponents catalans que va intervenir va ser un tal Enric Xicoy, blocaire fundador de l’Osonosfera, tot i que, perquè negar-ho, un dels menys actiu en les trobades de l'Osonosfera. En la seva intervenció, Xicoy va explicar com i perquè va néixer l’Osonosfera. Es va remuntar a les tertúlies de casino o de cafè com exemple d’allò que pretén recuperar el bloc de blocs de la comarca d’Osona. En aquest sentit, Xicoy va afirmar que “l’Osonosfera pretén reproduir aquell debat intel·lectual i alhora tan local a la xarxa.” Finalment, el blocaire osonenc va assegurar que “el sentiment de pertinença a una comarca és molt viu a Catalunya” i per això té sentit que “tot aquell qui sigui o se senti osonenc, i que tingui un bloc, disposi d’una eina com l’Osonosfera per projectar-se al país i al món”.
En representació de Catalunya, també va intervenir al seminari Martí Crespo, redactor de Vilaweb, i alguns del blocaires més reconeguts de nacions sense estat com Galícia, el País Basc, Escòcia o Flandes. Un dels trets en què van coincidir els participants és que la xarxa permet que es pugui fer una nova política més participativa i també difondre uns pensaments i unes idees que habitualment no tenen cabuda en altres mitjans de comunicació.

Altres dels blocaires convidats i que han escrit sobre aquell seminari són:

Albert Medrán: Política online: més difícil que construir Europa?

Xavier Peytibi: Seminario "Activismo político en la red"

Paul Rios: Politika 2.0 en el Parlamento Europeo

Francesc Ponsa: Blocaires europeus de nacions sense estat comparteixen estratègies de mobilització política

Conciliacions

L’altre dia parlava amb un company de feina que tenim sort de treballar a la universitat ja que ens és més fàcil conciliar la vida laboral i la familiar. Tot i que encara som una majoria aclaparadora d’homes, hi ha una tendència a evitar posar reunions més tard de les 5 la tarda. I mentre tornava cap a casa, corrents perquè havia d’arribar abans de les 5 per portar els nens a la piscina, vaig donar voltes a això de la conciliació i vaig pensar que parlar de conciliar la vida laboral i familiar és simplificar molt les coses.
Per començar, jo diria que en realitat hi ha tres grans tipus de “vides” que hem de conciliar: la laboral, la familiar i la social. Però, a més, dins de cada una d’aquestes “vides” hi ha diferents tipus de conciliacions. Comencem per la laboral. Depenent del tipus de feina que tinguem hem de tenir en compte que hem de conciliar diferents relacions. La majoria d’empreses tenen treballadors que, alhora, tenen un cap per sobre d’ells. L’actitud que tindrem amb el cap, o amb el subordinat, no serà la mateixa que tindrem amb un company de feina que es troba en una situació semblant a la nostra. També ens trobem que les empreses solen tenir relació amb persones externes com ara clients, proveïdors, empreses subcontractades o col·laboradores, institucions, etcètera. Per tant, quan ens trobem en l’àmbit laboral hem de conciliar diferents relacions. Segons les responsabilitats que tinguem, actuarem d’una o altra manera amb unes o altres persones. Anem canviant la nostra actitud, el nostre rol: ara dono ordres a un subordinat, ara acato allò que em diu el cap, ara atenc un client, ara dino amb un company de feina, ara negocio amb un proveïdor o ara sóc jo el que fa de client. En definitiva, a la feina hem de fer compatibles els nostres diferents interessos laborals.
Quan hem aconseguit conciliar, posar-nos d’acord, dins l’empresa, després hem d’aconseguir que la feina ens faci possible tenir també una vida familiar. D’aquesta conciliació tothom en parla, fins i tot jo, per això avui no ho faré. El que sí que faré és evidenciar que quan estem “vivint” en família també hem d’aconseguir un bon nombre de conciliacions. Suposem que som una família “estàndard” i a més ben avinguda: una parella casada, amb fills, pares, sogres, tiets, cosins, germans, cunyats, etcètera. Dins de casa hem de fer compatible la relació de parella amb la relació amb els fills. Però, a més, ens hem de posar d’acord a l’hora de mantenir el contacte amb els altres membres de la família. Dissabte sopem a casa els teus pares i diumenge dinem a casa dels meus. Dilluns vaig amb bicicleta amb el cunyat, dijous ajudo a fer trasllat de pis al germà, dimarts faré classes particulars a la neboda, divendres celebrem l’aniversari de casament dels tiets i dijous acompanyo l’avi al metge. Ara, precisament, s’acosta l’època de l’any de més dificultats a l’hora de conciliar les relacions de família: el Nadal. Per cert, imaginem-nos que, a més, la família no sigui “estàndard” ni/o ben avinguda.
Però és que encara ens queda un tercer tipus de vida plena de conciliacions: la social. I aquesta també l’hem de conciliar amb les altres dues. A part de relacions amb companys de feina i amb familiars també tenim amics, coneguts i saludats. Fins i tot és probable que siguem membres d’associacions o colles culturals, de clubs esportius, de fòrums de debat, d’organitzacions socials, de comunitats de veïns, d’ampes, de partits polítics, de sindicats, etcètera. I és que un dilluns anem a jugar a tennis amb el pare d’un nen que va a la classe de la nostra filla, dimarts fem una reunió per recaptar diners per a una organització benèfica, dimecres anem a la presentació d’un llibre, dijous fem el sopar dels companys del gimnàs, divendres fem la trobada d’excompanys d’escola, dissabte anem a una manifestació i diumenge a la trobada gegantera. La nostra és, doncs, una vida plena de conciliacions. Tard o d’hora cometem errors o ens neguem a posar-nos d’acord amb algú. A vegades estirem la corda per un cantó o cedim per un altre. Però, normalment, busquem un equilibri en tots els àmbits laborals, familiars i socials per tal de quedar bé amb tothom. I quan ho hem aconseguit, satisfets, ens mirem al mirall i ens assalta una pregunta: “i quan tindré temps per conciliar-me amb mi mateix?”.

Publicat a elter.net

Esperant el gest desmesurat

Demà es commemora la primera sublimitat que capgirà la història de la qual en vaig ser un testimoni conscient. Fa 20 anys faltava un dia perquè en fes 16 i vaig sentir-me un privilegiat de viure un moment històric. I és que la història bàsicament s’escriu gràcies a dos tipus d’esdeveniments: aquells que signifiquen un canvi evident i aquells que són canvis latents. Els segons són més difícils de descobrir i sovint necessitem que es facin clarament evidents per ser-ne conscients. Aquestes sublimitats, tal i com les anomena Miquel Martí i Pol, que capgiren la història sovint són gestos desmesurats. Sense aquestes revolucions, completament imprescindibles, les coses canviarien molt a poc a poc. A partir de llavors, podem parlar clarament d’un abans i un després. El més curiós d’aquests grans esdeveniments és que sovint ens arriben de manera desprevinguda. La caiguda del mur de Berlín n’és un clar exemple. Precisament perquè arriben de cop i de manera inesperada són canvis transcendents. A partir de llavors, les coses ja no tornen a ser mai més les mateixes.
A Catalunya encara no he viscut cap d’aquests gestos desmesurats. Almenys no l’he viscut de manera conscient. Hi ha hagut molts fets que han anat canviant lentament i latentment la història del meu país. Però cap d’ells ha estat un canvi prou significatiu com per dir que hi ha un abans i un després. Estic convençut, però, que aquesta sublimitat que capgirarà la història de Catalunya no tardarà a arribar. Un esdeveniment que, finalment, farà accelerar irremeiablement la independència de Catalunya. De moment, ja tenim els símptomes dels canvis latents. El primer d’ells va ser la consulta d’Arenys de Munt. Però aquest no serà el gran gest que estem esperant. La gràcia és que arribarà de manera inesperada.
Tot i així, m’hi jugo un pèsol que aquest gest podria ser la caiguda de la Sagrada Família. Quan les obres de l’AVE provoquin l’enderrocament del temple de Gaudí, Catalunya podria ser que finalment digués que ja n’hi ha prou. El juny del 2007 ja us deia que Barcelona acabaria tenint la seva pròpia Zona Zero. El govern espanyol, el PSC-PSOE i l’Audiencia Nacional, els poders executiu, legislatiu i judicial d’Espanya, seran còmplices d’aquell atemptat contra un dels símbols del nostre país. Ah, i de pas, alguns catalans no només celebraran que tinguem una excusa per ser independents sinó que, a més, celebraran que hagi desaparegut un monument que consideren un destorb.

Sobreimpressionat

Aquest divendres acaba a Barcelona la cimera de l'ONU en contra del canvi climàtic. És la prèvia de la lliga de campions que es jugarà a Copenhaguen, ciutat on s'ha de reformular el Protocol de Kyoto sobre les emissions de CO2.

Però el que més m'has sorprès és l'efecte que ha tingut el canvi climàtic a TV3 que ha provocat un canvi mediàtic. Suposo que us heu fixat que cada vegada que als informatius surten les imatges d'un lloc o les declaracions d'algú al peu de la imatge hi ha la sobreimpressió d'un text que ens situa. Aquest text l'entra el propi periodista que ha fet el vídeo. TV3, i les altres cadenes també, tenen un llibre d'estil, sobre com s'escriuen les paraules, i també un disseny propi. Doncs bé, com us deia, m'ha sorprès que durant aquests dies de la conferència TV3 ha canviat aquest disseny per un d'especial. Una globus terraqüi de color blau, que acaba amb la punxa que habitualment tenen els globus dels còmics, està situat a l'esquerra del text sobreimprès. Les lletres són d'un blau verdós i el fons a on estan sobreimpreses és d'un verd més clar. A les fotos i al vídeo ho podreu veure.
No havia vist mai, o potser no ho recordo, que TV3 hagués canviat un disseny especialment per una notícia concreta. No sé a qui se li ha ocorregut la idea, però segur que ha estat un èxit dels promotors de la cimera. Un autèntic gol a l'escaire. Una paradoxa, aquells qui lluiten contre el canvi climàtic ho fa provocant un canvi al clima habitual dels informatius de la televisió pública de Catalunya. Qui sap, potser es converteix en un nou estil i, a partir d'ara, quan surtin polítics parlant de corrupció hi posaran una icona que representi un bitllet de 500€ o, per exemple, quan la notícia sigui sobre el Barça hi posaran l'escut blaugrana i les lletres sobre les quatre barres.

Activisme Polític a la Xarxa

El diputat del Parlament Europeu, Oriol Junqueras, m'ha convidat a participar en un Seminari d'"Activisme polític a la xarxa" a Brussel·les. Serà el proper 11 de novembre. Em van demanar de què volia parlar i, tenint en compte els convidats d'altres països, vaig pensar que els podria interessar que els parlés de l'Osonosfera. Probablement no sóc la persona més adequada per parlar-ne, però segur que entre els convidats sóc qui millor la coneix. 1o blocaires o periodistes de la xarxa de Catalunya hi hem estat convidats. Això vol dir que tornarem a coincidir a la capital política d'Europa alguns d'aquells qui ja hi vam ser l'abril passat. Tot un plaer.

Aquest és el programa del seminari:

Seminari d'"Activisme polític a la xarxa"
Brussel·les, 11/11/09

09:00 - 09:10
Presentació del seminari
A càrrec de l’Oriol Junqueras, eurodiputat d’Esquerra

09:10 - 09:35
‘Els blocs com a eina per al debat europeu’
El cas de la competició de blocaires Th!nk about it
A càrrec d’Anne Autio i Rina Tsubaki de l’European Journalism Centre

09:35 – 10:00
‘El periodisme catalitzador d’iniciatives socials’
El cas del diari digital VilaWeb
A càrrec de Martí Crespo, periodista de VilaWeb

10:00 - 11:00
‘El Partit Pirata, l’èxit de la política a la xarxa’
A càrrec de Christian Engström, eurodiputat del Partit Pirata

11:00 - 11:45
Pausa

11:45 – 12:15
‘La blocosfera gallega, nación en el mundo’
Introducció à carrec d’Ana Miranda, portaveu del BNG a Brussel·les
A càrrec de (falta confirmació)

12:15 – 12:45
‘La blocosfera escocesa i la campanya pel domini .scot’
A càrrec de Davie Hutchison, impulsor de la campanya .scot, i del blocaire Christian Jones

12:45 – 13:15
‘La blocosfera flamenca’
A càrrec del blocaire Theo Francken

13:15 – 13:45
“L’Osonosfera, exemple de comunitat virtual comarcal”
A càrrec d’Enric Xicoy, impulsor de l’Osonosfera i professor de comunicació de la Universitat Ramon Llull (URL)

13:45 – 14:15
‘La blocosfera sueca’
A càrrec del blocaire Henrik Alexandersson

14:15 – 14:45
‘La blocosfera basca’
A càrrec de (falta confirmació)

Ens veiem

Fa uns dies em vaig acomiadar d’una persona, després de reunir-nos, amb un “ens veiem d’aquí a una estona” ja que pocs minuts després havíem de coincidir en un acte. El meu interlocutor em mira amb cara d’estupefacció i em diu “oi tant que ens veiem i d’aquí a una estona ens tornarem a veure”. Em va caure l’ànima als peus quan em vaig adonar de l’error que havia comès. Un error greu, molt greu, tenint en compte que sempre he evitat fer servir aquesta expressió. I no només això, sinó que el meu pare m’havia fet adonar més d’una vegada que a les nostres contrades cada vegada sentia més gent acomiadar-se amb un “ens veiem” quan aquesta expressió no s’havia utilitzat mai en català.
“Ens veiem” és una traducció d’aquell “nos vemos” quan en català utilitzem expressions com “ja ens veurem” o “a reveure”. Però la colonització del castellà no s’atura i, especialment entre els joves, predominen expressions que són traduccions del castellà i que ja han calat. De fet, no només han calat sinó que ja no hi ha volta enrere perquè són expressions majoritàries. En vaig ser conscient l’altre dia quan fins i tot jo, que sempre he procurat mantenir les expressions pròpies del català, inconscientment, vaig fer servir aquella expressió. Un símptoma més que la nostra llengua es troba en un estat proper al terminal.
“Tinc que fer això o allò”, “la una i mitja o les onze i quart”, “me caigut a terra”, “quina risa”, “m’ha tirat una patada”, “les fruites les compraré al colmado”, “per la tarda et truco”, “et dono un petó”, “ja estem tots”, “aquest jersei està vell”.
Diuen que mai abans tanta gent havia estat educada en català. Diuen que mai abans havíem tingut tanta autonomia política. Diuen que mai abans havíem tingut una política d’immersió lingüística que durés tant temps. I, en canvi, mai abans el castellà havia guanyat tantes quotes d’ús social a Catalunya.
Fa cosa d’un any una noia que havia viscut a Barcelona, però que havia nascut a Andalusia i que hi tornava a viure, em deia que a Catalunya els pares haurien de poder triar la llengua en què han de ser educats els seus fills i que no hauria de ser necessari saber català per treballar a les nostres institucions. Jo li vaig dir que si això passava el català moriria en poc temps. I ella em respongué amb un “i què? És llei de vida”. És clar, m’ho va dir en castellà, una llengua que no està en perill de mort.

Molta, molta vergonya

Ja us ho deia fa uns dies, tenim motius per morir-nos de vergonya. Aquest n'és un altre:

CiU impedeix que l’Ajuntament de Torelló doni suport a la consulta

Encara que cap regidor de CiU hi hagi votat en contra, el titular d’aquest article és cert. Tres regidors de la formació que es fa autodenominar nacionalista han votat que sí i 3 més s’han abstingut. Això ha provocat un empat entre els 7 vots negatius del PSC i els 7 vots positius, entre aquests els 3 d’ERC i 1 d’ICV, formacions que presentaven la moció per donar suport a la consulta del dret a l’autodeterminació. Per tant, ningú em pot fer creure que els regidors de CiU no eren conscients que la moció no s’aprovaria. Per més que ho vesteixen de llibertat de vot, ¿No és massa coincidència que un partit que forma part de l’equip de govern eviti que l’alcalde perdi una votació? No només això, sinó que li han regalat a Miquel Franch el plaer d’exercir el vot de qualitat i desempatar votant en contra d’una proposta democràtica, legal i que prové de la societat civil. I si aquesta no era la intenció, encara més greu perquè la votació s'ha repetit un cop.
El més divertit de l’acte, però, han estat els arguments dels socialistes per votar-hi en contra. La regidora Flora Vilalta ha dit que no hi donen suport perquè és “una moció polititzada”. És estrany que una diputada amb tanta experiència encara no sàpiga distingir entre els termes “polititzat” i “partidista”. O potser hauria de dir que gràcies a tants anys d’experiència partidista ja ha après les arts de l’emparaulament de la realitat. Aquesta consulta és política en estat pur i, per tant, és una moció absolutament polititzada. La política no només no és propietat dels polítics sinó que, a més, s’hauria de practicar més des del poble. Quan els polítics ho impedeixen el que demostren és que es creuen que en són els únics dipositaris.
Un altre argument ha estat que els partits que han presentat la moció ho han fet per motius “oportunistes”. Per suposat, il·lustra Vilalta, ara tenim l’oportunitat de deixar parlar el poble perquè ha començat un procés que ja no té aturador.
Finalment, i entre d’altres arguments gens argumentats, ho han justificat per la principal raó: “nosaltres no som independentistes, som catalanistes i federalistes”. Aquest és l’únic motiu. Malgrat que la mateixa Vilalta ha dit que “la moció que votem no és una moció a favor de la independència” paradoxalment ha justificat el vot en contra perquè estan en contra que Catalunya obtingui la plena sobirania. Ah, per cert, sembla estrany que sigui legisladora ja que afirmar que la consulta és il·legal és una mentida com una catedral.
Sigui com sigui, i votin el que votin els regidors de l’Ajuntament de Torelló, la consulta es farà. La moció d’avui era un gest simbòlic que només pretenia que els nostres regidors prenguessin partit i demostressin si realment defensen el dret a l’autodeterminació. Era un bon moment per donar suport a una iniciativa de la societat civil. Però precisament perquè ha estat un acte simbòlic, i els símbols són importants, per la història quedarà que gràcies a les 3 abstencions de CiU el nostre ajuntament és l’únic municipi de la comarca que, de moment, està en contra que els seus ciutadans s’expressin lliurament en una consulta popular que tothom sap que no és vinculant.
El 13 de desembre és la data perquè els ciutadans expressin el seu vot a les urnes i, de pas, perquè contestin amb un gest democràtic si estan d’acord amb el posicionament del nostre consistori.

Vall del Ges des del Castell dels Moros

Aquest matí, per celebrar la tonteria aquesta del canvi d'hora, he pujat amb bicicleta al Castell dels Moros, altrament i políticament correcte conegut com a Castell dels Torelló. Bé, pròpiament he pujat fins poc abans de l'últim tram en què és impossible pujar amb bici. Almenys per persones no temeràries. Quan pujava, el castell encara estava cobert per la boira, però un cop a dalt ja s'havia aixecat. En canvi, a la Vall del Ges encara tenia boira. Al vídeo que us passo així ho podreu veure. Les imatges comencen mostrant el Berguedà, al fons hi ha el Pedraforca. Al 12è. segon hi podreu veure la Serrelada de Bellmunt. Als 15 segons comença la boira i, de fons, el Collsacabra. Als 30 segona apareix el màstil de la bandera de Catalunya i just darrere Sant Pere, Sant Vicenç i Torelló amagats per la boira. Als 43 segons podem veure les restes del castell. I a partir dels 50 desapareix la boira i tornem a veure el Bisaura i el Lluçanès i, al fons, el Berguedà.

Tardor

Aquesta nit canviem l'hora. Fa un any ja us vaig dir que això que diuen que dormirem una hora més és totalment fals. Almenys a casa nostra. Sigui com sigui, a partir d'avui entrem de ple a la tardor més fosca. Els dies cada vegada es fan més curts i els freds més llargs. Per celebrar-ho, aquí teniu aquest vídeo d'avui mateix. Una tarda de tardor acompanyada de la música d'El Último de la Fila, Illetes, del disc "Astronomía Razonable".

Gata maula

La seva veu és ella, ella és la seva veu. Escolteu la Maria Coma i entrareu a la seva ànima. Una veu aguda, aguda com la seva creativitat. Una veu tendre, tendre com la seva mirada. Un ritme fresc i animós, fresc i animós com el seu somriure. Un timbre de veu fràgil i alhora càlid, fràgil com la seva figura i càlid com la seva amistat.

Aviat sortirà el seu primer disc en solitari: Linòleum. Per anar fent boca, aquí sota teniu el primer vídeoclip, de la cançó "Gat". I recordeu que també la podeu escoltar al costat de Pau Vallvé a u_mä.

Morir-se de vergonya

Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Es dirà que una part de culpa és dels poders fàctics i mediàtics que amb tota la seva artilleria estan intent dinamitar el procés secessionista que va començar a Arenys de Munt. Aquests poders estan encapçalats pel PSC-PSOE i especialment per la persona que actualment ostenta el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya. Però no en són els únics. Els altres són els propis independentistes que, pels motius que sigui, són incapaços de posar-se d’acord per remar junts cap un destí inevitable: la independència de Catalunya. Insisteixo, només la història explicarà si allò que va començar a Arenys de Munt ha estat, va ser, l’inici de la fi de la dependència de Catalunya respecte Espanya.
Per començar, tenim una ERC que continua donant suport a un partit i a un president que ja ha deixat clar que la suposada influència catalanista que ha tingut el partit de Companys, tan recordat aquests dies, ha servit només per les “paraules” i no pels “fets”. Montilla deu lleialtat absoluta a Espanya i encara més si qui mana allà és el PSOE. La reunió amb De La Vega ha servit per evidenciar allò que ja sabem: si el TC retalla l’Estatut ja trobaran maneres per fer veure que no passa res. Esquerra, de moment, és còmplice de l’espanyolisme del PSC i no al revés, el PSC no és còmplice de l’independentisme d’ERC.
Per continuar, tenim un Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral. Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, CUP, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament. També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que Convergència es deixi d’una vegada per totes d’ambigüitats.
I, finalment, tenim les plataformes independentistes barallant-se per sortir a la foto finish de les consultes d’autodeterminació. Vaja, que perverteixen aquella màxima de Kennedy que diu “no et preguntis què pot fer el país per tu sinó què pots fer tu pel país” i la converteixen en “el país no farà res per mi i només jo puc arreglar el país”.
Mentrestant, aquells qui tenim totes les esperances posades en un futur més just, lliure i independent d’un altre govern estatal ens mirem la situació amb certa perplexitat i morint-nos de vergonya.

Publicat a elter.net. Fotografia extreta del web d'ERC

L'espectre del tripartit

Juntament amb els doctors i professors de la Facultat de Comunicació Blanquerna Ferran Sàez i Toni Aira hem publicat el cinquè capítol, Les opcions de la premsa, del llibre L’espectre del tripartit. Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2006. El llibre està coordinat per Jordi Panicot i Arantxa Capdevila i publicat a l'editorial Documenta Universitària de la UPF.

Aquesta és la ressenya del llibre:

La campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2006 es va desenvolupar en una situació marcada per dos fets fonamentals. Per una banda, la incertesa dels resultats i, molt especialment, la configuració del futur govern (a causa de la previsible necessitat de configurar una coalició). D’altra banda, tot i que tots els partits van tenir present l’anterior govern tripartit, no van fer explícita la seva presència en la campanya electoral. Per tant, el tripartit es converteix en una mena d’ombra que plana sobre la comunicació de totes les forces polítiques, sense arribar a prendre prou entitat.
Aquest estudi aborda l'anàlisi de la campanya des de perspectives i metodologies complementàries en el marc de la comunicació política. És el quart estudi dedicat a les campanyes electorals catalanes després dels anteriors corresponents a les eleccions de 1995, 1999 i 2003. Diferents equips d'experts i analistes (F. Pallarés, J. Muñoz, C. Pont, M. Mauri, M. Obradors, J. Fernández, A. Capdevila, J. Pericot, M. Figueras, J. Gifreu, L. Gómez, T. Aira, F. Sáez, E. Xicoy, X. Ruiz, E. Pujadas, O. Pérez, A. Casals, L. López) examinen els aspectes més rellevants de la campanya i les seves repercussions en l'electorat.

En Laporta a Blanquerna

No cal dir que a Joan Laporta li tenen ganes. Li tenen ganes alguns mitjans i alguns partits polítics. I li tenen ganes des del juny de 2003. Que ell també ha fet mèrits perquè li tinguin ganes? Suposo que sí. Però ni més ni menys que d'altres que estan a l'àmbit públic. Voleu saber què pensa de la relació amb els mitjans:

Música per a cremar autobusos

No estic segur si s'ha d'escriure "Música per a cremar autobusos" o "Música per cremar autobusos". Diria que és la segona opció. Però si el mestre Quimi Portet comença el seu últim disc, "Viatge a Montserrat", amb una cançó que porta per títol "Música per a cremar autobusos", no seré jo qui el desmenteixi. Que els artistes són molt artistes! El meu homenatge a tal obra mestra és aquest vídeoclip domèstic i casolà. Aquí us el deixo. Per cert, no us compreu el disc, les obres d'art de col·leccionista té més mèrit robar-les.

El teu nom és Rocaprevera

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), al nostre país hi ha menys de 4 dones que es diuen Maria Rocaprevera, que en realitat es fan dir Maria. Com que la quantitat és tan baixa, el web de l’IDESCAT ni tan sols ens diu a on viuen, però no és gaire difícil esbrinar-ho. En canvi, si busquem quanta gent es diu Rocaprevera, a seques, el resultat és zero. Potser començaria a ser hora que canviéssim aquesta estadística.
Si excloem les Montserrat (o Montse), Núria, Eulàlia (o Laia i Lali) i Meritxell (o Txell), tots aquests noms amb més de 8.000 persones a Catalunya, ens trobem que les dues últimes dècades s’han començat a posar de moda a Catalunya els noms de noia d’algunes verges o mares de déu de les nostres contrades que fins fa poc eren pràcticament inèdits. Per exemple: Queralt (956), Vinyet (271), Aran (182), Isona (62), Llum (51), Tura (46) o Claustre (41). Fins i tot tenim alguna Bellmunt (menys de quatre, segons l’IDESCAT) i 14 Maria Bellmunt. Molts d’aquests noms, que durant generacions pràcticament no s’han posat, recentment s’han recuperat sovint amb una clara voluntat identitària. O sigui, en un context de globalització, en què fins i tot els noms s’unifiquen arreu del món, posar-ne algun d’aquests a una filla pot ser una bona manera de reivindicar els teus orígens.
D’acord, el principal entrebanc per escollir Rocaprevera és que ens costa imaginar-nos cridant la nostra filla amb un “Rocaprevera! Endreça les joguines i vine a dinar!”. És un nom molt llarg, de cinc síl·labes, i té una pronúncia ruda. Però si ens hem acostumat a noms amb poca tradició catalana com Jessica i Jennifer, ¿per què no ho hauríem de fer amb Rocaprevera? A més, té unes quantes característiques que el fan un nom únic. La primera i principal és, lògicament, que ningú es diu Rocaprevera. Ser l’única nena que duu un nom ha de ser tot un honor, no? Una altre fet distintiu és, precisament, que es tracta d’un nom llarg. En un moment en què es tendeix a posar noms molt curts tenir-ne un d’onze lletres és un clar tret distintiu. Però, a més, si el que molesta és la llargada també és possible una abreviació prou bonica com és Vera: a Catalunya tenim 367 persones que se’n diuen i cap d’aquestes resideix a Osona. I si no fem l’abreviació a l’estil català, o sigui, per darrere, també li podríem dir Roca, un nom que duen 9 dones al nostre país i que tampoc està tan malament.

Per aquests motius, des de Torelló i contrades, ja seria hora que comencéssim a promoure que les nenes que neixin duguin el nom de Rocaprevera. En algunes poblacions del nostre país els ajuntaments han premiat les famílies que han posat el nom d’algun patró o verge local poc utilitzats. El nostre consistori podria fer el mateix. Fins i tot, juntament amb els pabordes, es podria fer una convocatòria premiant a la primera Rocaprevera que neixi amb un extens lot de productes per infants, per exemple. Per contribuir que així sigui i per predicar amb l’exemple, tenint en compte que ja tinc tres fills i tinc els meus dubtes seriosos que en tingui cap més, personalment em comprometo a regalar a la primera Rocaprevera la col·lecció sencera “Encunyats Clàssics” de contes populars de l’Editorial Combel.

Text publicat al programa de l'Aplec de Rocaprevera d'aquest 2009. Avui és el dilluns de Rocaprevera, festivitat a Torelló, i últim dia de l'aplec. La foto és una proposta de portada per al programa de l'any passat que, al final, no va reeixir.

Més mesures

Aquest curs que acaba de començar serà el de la Grip A(H1N1)v. Totes les grans empreses i les escoles ja tenen a punt un protocol d’actuació per evitar que la pandèmia sigui encara més pandèmia. Sense anar més lluny, el primer dia d’escola dels nens ja ens van passar les indicacions a seguir en cas de grip. La primera i més evident és que si un nen, de cop, té febre a classe el posaran en quarantena fins que l’anem a buscar. I després, si el metge no diu el contrari, no el podrem tornar fins 7 dies després.
Pel que fa a les mesures preventives, ja les coneixeu: rentar-se les mans sovint, no fer-se petons, evitar tocaments innecessaris, etcètera. Algunes escoles ja han pres mesures més dràstiques perquè consideren que són insuficients i han anul·lat les colònies dels nens i les reunions d’inici de curs.
Doncs jo crec que aquesta escola, i la societat en general, també es queda curta. Per això davant d’una malaltia com aquesta, i si realment volem evitar el contagi, aquestes que exposo a continuació són algunes de les mesures que hem de prendre.
Per començar, hem de portar guants les 24 hores del dia. Millor si són de plàstic i comprats a la farmàcia. Si no pot ser, també podem usar els de cuina. Com a última alternativa, sempre podem fer servir els d’anar esquiar o de vestir. Els de plàstic ens els canviarem cada vegada que toquem una persona. Els altres els netejarem diàriament. Per cert, si són blancs millor i així homenatgem Michael Jackson.
Pel que fa als estris de feina, els hem de sanejar abans d’usar-los. Així doncs, per exemple, si treballem amb un ordinador hem d’usar tovalloletes de netejar culs de nen per deixar en condicions el teclat i el ratolí. Quelcom semblant podem fer amb altres eines de treball: volant d’un vehicle, màquina registradora, telèfon, màquina de cosir o paelles de cuinar (la llista és immensa).
També hem de tenir molta cura amb els productes alimentaris. Cal evitar, de totes totes, els productes frescos: qui sap per quines mans han passat! És recomanable no consumir pa, llegums, fruita, verdures, peix i carn que no siguin envasats. Així que és aconsellable comprar sobretot congelats, llaunes de conserva i productes de brioixeria industrial. Malgrat tot, aquesta prevenció és insuficient i caldria esterilitzar les llaunes abans d’obrir-les: bulliu-les al bany maria almenys 1 minut. També es poden esterilitzar altres aliments com xupa-xups, ampolles de llet o bosses de pipes.
En les relacions humanes, hem de prioritzar les telemàtiques. Les xarxes socials, els telèfons mòbils o fixes, el correu electrònic i els xats o intranets haurien de ser la millor manera de comunicar-nos. Així no tindrem la temptació de donar-nos la mà, besar-nos o, en cas extrem, intercanviar fluids amb persones que ignorem si estan malaltes. En aquest sentit, i especialment a les escoles i universitats, hauríem d’aplicar aquest curs el mètode a distància. Jo m’ofereixo a fer classes des de casa des de demà mateix. La UOC ens pot servir d’exemple.
Pel que fa a les relacions més íntimes, les familiars o d’amistat, principal font de contagi, també podem conversar (o barallar-nos) via telemàtica amb els nostres fills connectats al Messenger o al Facebook. A l’hora de menjar, ho hauríem de fer per torns i cadascú s’ha de parar i desparar la taula i cuinar-se el propi àpat. Als nens no els farem petons, ni per anar a dormir. Pel que fa a explicar contes o cantar cançons, les deixarem gravades a l’iPod i que l’escoltin abans d’anar a dormir. I pel que fa les relacions sexuals, en cas que sigui imprescindible practicar-les, s’han de suprimir els prolegòmens i anar directament al gra utilitzant profilàctic, per suposat, i amb el mínim contacte carnal. Tot i que seria més aconsellable posar-se un film eròtic, pot ser domèstic si es vol, i que cadascú faci la feina pel seu compte procurant acabar l’acte al mateix temps.
Crec, sincerament, que si seguíssim al peu de la lletra aquestes mesures aconseguiríem aturar la propagació de la Grip A(H1N1)v. L’únic inconvenient que hi veig, però, és que així no matem el bitxo i, tard o d’hora, el malxinat, sabrà com mutar i tornar-se a propagar.

Publicat a Elter.net

Prioritzem la crisi, però ja!

José Montilla, aquell home a qui alguns els agrada anomenar President, insisteix últimament que ens hem de deixar de debats identitaris i centrar tota l'atenció en la crisi econòmica. Sense anar més lluny, ho repetia ahir en una entrevista a l'Avui. Després de preguntar-li que cal fer, doncs, en lloc de convocar referèndums ell respon que: "Treballar per resoldre els problemes de la gent, que és el que nosaltres estem fent. Ajudar a fer front a la crisi a les nostres empreses, preocupar-nos de donar suport a la gent que es queda sense feina, garantir la cohesió social als nostres barris i ciutats."
Curiosa l'afirmació del senyor Montilla. Això de menysprear els suposats debats identitaris ho fan de meravella a can Montilla. Ahir, una vegada més des de l'Avui, ens ho explicava molt bé Salvador Cardús. Sense cap mena de dubte, l'article de Cardús era el millor antídot al somnífer de Montilla. Cardús ens deia: "I el pas següent és anomenar l'eix nacional com a eix identitari. Montilla i el PSC -i la seva àrea d'influència mediàtica- excel·leixen en la difusió de la consigna. Amb aquesta idea, es dóna a entendre que els objectius nacionals se situen fora d'allò que importa de veritat, del que és més urgent, de la nostra vida de cada dia. Aquests dies sentim a dir amb sorna: "Amb la crisi que tenim al damunt, i n'hi ha que perden el temps en referèndums d'independència!"." El doctor Cardús, que va formar part del meu tribunal de tesi, sap que d'això jo en dic "emparaular la realitat". O sigui, posar noms deliberadament a certes coses amb una intencionalitat política.

Doncs jo crec que si el que vol el senyor Montilla és prioritzar de veritat la crisi la solució està, precisament, en la independència. Si Catalunya fos un Estat independent, també fiscalment, tindríem moltes més eines per fer front a la crisi. ¿Algú sent parlar aquests dies de tancaments d'empreses al País Basc o Navarra?

"Montilla defensa Catalunya, Zapatero i Espanya"

Sobre l'entrevista d'ahir a l'Avui, el diari va titular amb una doble falta tipogràfica a la portada. El diari va titular "Jo defenso Catalunya; Zapatero, Espanya" quan, en realitat, Montilla devia dir "Jo defenso Catalunya, Zapatero i Espanya". Suposo que devia ser un error de transcripció. O, si no, com que la portada la devien enviar a presidència, aquests la devien tornar censurada i, m'atreveixo a dir, amb l'ordre capgirat. I és que, ¿algú dubte que Montilla defensa Espanya, Zapatero i Catalunya per aquest ordre?

Finalment, per acabar amb la dosi de montillisme de la setmana, també entenc les queixes de l'equip de Montilla davant el final del seu discurs a TV3 del dia 10. S'han queixat, i han aconseguit una disculpa, que Sergi Mas aparegués just després de Montilla sense cap mena de separador. I dic que ho entenc perquè a mi, sincerament, la intervenció de Mas (Sergi) no em va fer cap mena de riure i, en canvi, em vaig pixar de riure durant el discurs anterior.

Detalls de casa

Fotos de detalls de casa preses amb el mòbil.

L'Estatut, quin poema!

ESTATUT DE CATALUNYA

ESTAT DE CATALUNYA

ESTAT DE CALUNYA

TAT DE CALUNYA

TAT D CUNYA

T D CUNYA

T CUNYA

T CUA

T CU

T C

TC