Esperant el gest desmesurat

Demà es commemora la primera sublimitat que capgirà la història de la qual en vaig ser un testimoni conscient. Fa 20 anys faltava un dia perquè en fes 16 i vaig sentir-me un privilegiat de viure un moment històric. I és que la història bàsicament s’escriu gràcies a dos tipus d’esdeveniments: aquells que signifiquen un canvi evident i aquells que són canvis latents. Els segons són més difícils de descobrir i sovint necessitem que es facin clarament evidents per ser-ne conscients. Aquestes sublimitats, tal i com les anomena Miquel Martí i Pol, que capgiren la història sovint són gestos desmesurats. Sense aquestes revolucions, completament imprescindibles, les coses canviarien molt a poc a poc. A partir de llavors, podem parlar clarament d’un abans i un després. El més curiós d’aquests grans esdeveniments és que sovint ens arriben de manera desprevinguda. La caiguda del mur de Berlín n’és un clar exemple. Precisament perquè arriben de cop i de manera inesperada són canvis transcendents. A partir de llavors, les coses ja no tornen a ser mai més les mateixes.
A Catalunya encara no he viscut cap d’aquests gestos desmesurats. Almenys no l’he viscut de manera conscient. Hi ha hagut molts fets que han anat canviant lentament i latentment la història del meu país. Però cap d’ells ha estat un canvi prou significatiu com per dir que hi ha un abans i un després. Estic convençut, però, que aquesta sublimitat que capgirarà la història de Catalunya no tardarà a arribar. Un esdeveniment que, finalment, farà accelerar irremeiablement la independència de Catalunya. De moment, ja tenim els símptomes dels canvis latents. El primer d’ells va ser la consulta d’Arenys de Munt. Però aquest no serà el gran gest que estem esperant. La gràcia és que arribarà de manera inesperada.
Tot i així, m’hi jugo un pèsol que aquest gest podria ser la caiguda de la Sagrada Família. Quan les obres de l’AVE provoquin l’enderrocament del temple de Gaudí, Catalunya podria ser que finalment digués que ja n’hi ha prou. El juny del 2007 ja us deia que Barcelona acabaria tenint la seva pròpia Zona Zero. El govern espanyol, el PSC-PSOE i l’Audiencia Nacional, els poders executiu, legislatiu i judicial d’Espanya, seran còmplices d’aquell atemptat contra un dels símbols del nostre país. Ah, i de pas, alguns catalans no només celebraran que tinguem una excusa per ser independents sinó que, a més, celebraran que hagi desaparegut un monument que consideren un destorb.

Sobreimpressionat

Aquest divendres acaba a Barcelona la cimera de l'ONU en contra del canvi climàtic. És la prèvia de la lliga de campions que es jugarà a Copenhaguen, ciutat on s'ha de reformular el Protocol de Kyoto sobre les emissions de CO2.

Però el que més m'has sorprès és l'efecte que ha tingut el canvi climàtic a TV3 que ha provocat un canvi mediàtic. Suposo que us heu fixat que cada vegada que als informatius surten les imatges d'un lloc o les declaracions d'algú al peu de la imatge hi ha la sobreimpressió d'un text que ens situa. Aquest text l'entra el propi periodista que ha fet el vídeo. TV3, i les altres cadenes també, tenen un llibre d'estil, sobre com s'escriuen les paraules, i també un disseny propi. Doncs bé, com us deia, m'ha sorprès que durant aquests dies de la conferència TV3 ha canviat aquest disseny per un d'especial. Una globus terraqüi de color blau, que acaba amb la punxa que habitualment tenen els globus dels còmics, està situat a l'esquerra del text sobreimprès. Les lletres són d'un blau verdós i el fons a on estan sobreimpreses és d'un verd més clar. A les fotos i al vídeo ho podreu veure.
No havia vist mai, o potser no ho recordo, que TV3 hagués canviat un disseny especialment per una notícia concreta. No sé a qui se li ha ocorregut la idea, però segur que ha estat un èxit dels promotors de la cimera. Un autèntic gol a l'escaire. Una paradoxa, aquells qui lluiten contre el canvi climàtic ho fa provocant un canvi al clima habitual dels informatius de la televisió pública de Catalunya. Qui sap, potser es converteix en un nou estil i, a partir d'ara, quan surtin polítics parlant de corrupció hi posaran una icona que representi un bitllet de 500€ o, per exemple, quan la notícia sigui sobre el Barça hi posaran l'escut blaugrana i les lletres sobre les quatre barres.

Activisme Polític a la Xarxa

El diputat del Parlament Europeu, Oriol Junqueras, m'ha convidat a participar en un Seminari d'"Activisme polític a la xarxa" a Brussel·les. Serà el proper 11 de novembre. Em van demanar de què volia parlar i, tenint en compte els convidats d'altres països, vaig pensar que els podria interessar que els parlés de l'Osonosfera. Probablement no sóc la persona més adequada per parlar-ne, però segur que entre els convidats sóc qui millor la coneix. 1o blocaires o periodistes de la xarxa de Catalunya hi hem estat convidats. Això vol dir que tornarem a coincidir a la capital política d'Europa alguns d'aquells qui ja hi vam ser l'abril passat. Tot un plaer.

Aquest és el programa del seminari:

Seminari d'"Activisme polític a la xarxa"
Brussel·les, 11/11/09

09:00 - 09:10
Presentació del seminari
A càrrec de l’Oriol Junqueras, eurodiputat d’Esquerra

09:10 - 09:35
‘Els blocs com a eina per al debat europeu’
El cas de la competició de blocaires Th!nk about it
A càrrec d’Anne Autio i Rina Tsubaki de l’European Journalism Centre

09:35 – 10:00
‘El periodisme catalitzador d’iniciatives socials’
El cas del diari digital VilaWeb
A càrrec de Martí Crespo, periodista de VilaWeb

10:00 - 11:00
‘El Partit Pirata, l’èxit de la política a la xarxa’
A càrrec de Christian Engström, eurodiputat del Partit Pirata

11:00 - 11:45
Pausa

11:45 – 12:15
‘La blocosfera gallega, nación en el mundo’
Introducció à carrec d’Ana Miranda, portaveu del BNG a Brussel·les
A càrrec de (falta confirmació)

12:15 – 12:45
‘La blocosfera escocesa i la campanya pel domini .scot’
A càrrec de Davie Hutchison, impulsor de la campanya .scot, i del blocaire Christian Jones

12:45 – 13:15
‘La blocosfera flamenca’
A càrrec del blocaire Theo Francken

13:15 – 13:45
“L’Osonosfera, exemple de comunitat virtual comarcal”
A càrrec d’Enric Xicoy, impulsor de l’Osonosfera i professor de comunicació de la Universitat Ramon Llull (URL)

13:45 – 14:15
‘La blocosfera sueca’
A càrrec del blocaire Henrik Alexandersson

14:15 – 14:45
‘La blocosfera basca’
A càrrec de (falta confirmació)

Ens veiem

Fa uns dies em vaig acomiadar d’una persona, després de reunir-nos, amb un “ens veiem d’aquí a una estona” ja que pocs minuts després havíem de coincidir en un acte. El meu interlocutor em mira amb cara d’estupefacció i em diu “oi tant que ens veiem i d’aquí a una estona ens tornarem a veure”. Em va caure l’ànima als peus quan em vaig adonar de l’error que havia comès. Un error greu, molt greu, tenint en compte que sempre he evitat fer servir aquesta expressió. I no només això, sinó que el meu pare m’havia fet adonar més d’una vegada que a les nostres contrades cada vegada sentia més gent acomiadar-se amb un “ens veiem” quan aquesta expressió no s’havia utilitzat mai en català.
“Ens veiem” és una traducció d’aquell “nos vemos” quan en català utilitzem expressions com “ja ens veurem” o “a reveure”. Però la colonització del castellà no s’atura i, especialment entre els joves, predominen expressions que són traduccions del castellà i que ja han calat. De fet, no només han calat sinó que ja no hi ha volta enrere perquè són expressions majoritàries. En vaig ser conscient l’altre dia quan fins i tot jo, que sempre he procurat mantenir les expressions pròpies del català, inconscientment, vaig fer servir aquella expressió. Un símptoma més que la nostra llengua es troba en un estat proper al terminal.
“Tinc que fer això o allò”, “la una i mitja o les onze i quart”, “me caigut a terra”, “quina risa”, “m’ha tirat una patada”, “les fruites les compraré al colmado”, “per la tarda et truco”, “et dono un petó”, “ja estem tots”, “aquest jersei està vell”.
Diuen que mai abans tanta gent havia estat educada en català. Diuen que mai abans havíem tingut tanta autonomia política. Diuen que mai abans havíem tingut una política d’immersió lingüística que durés tant temps. I, en canvi, mai abans el castellà havia guanyat tantes quotes d’ús social a Catalunya.
Fa cosa d’un any una noia que havia viscut a Barcelona, però que havia nascut a Andalusia i que hi tornava a viure, em deia que a Catalunya els pares haurien de poder triar la llengua en què han de ser educats els seus fills i que no hauria de ser necessari saber català per treballar a les nostres institucions. Jo li vaig dir que si això passava el català moriria en poc temps. I ella em respongué amb un “i què? És llei de vida”. És clar, m’ho va dir en castellà, una llengua que no està en perill de mort.

Molta, molta vergonya

Ja us ho deia fa uns dies, tenim motius per morir-nos de vergonya. Aquest n'és un altre:

CiU impedeix que l’Ajuntament de Torelló doni suport a la consulta

Encara que cap regidor de CiU hi hagi votat en contra, el titular d’aquest article és cert. Tres regidors de la formació que es fa autodenominar nacionalista han votat que sí i 3 més s’han abstingut. Això ha provocat un empat entre els 7 vots negatius del PSC i els 7 vots positius, entre aquests els 3 d’ERC i 1 d’ICV, formacions que presentaven la moció per donar suport a la consulta del dret a l’autodeterminació. Per tant, ningú em pot fer creure que els regidors de CiU no eren conscients que la moció no s’aprovaria. Per més que ho vesteixen de llibertat de vot, ¿No és massa coincidència que un partit que forma part de l’equip de govern eviti que l’alcalde perdi una votació? No només això, sinó que li han regalat a Miquel Franch el plaer d’exercir el vot de qualitat i desempatar votant en contra d’una proposta democràtica, legal i que prové de la societat civil. I si aquesta no era la intenció, encara més greu perquè la votació s'ha repetit un cop.
El més divertit de l’acte, però, han estat els arguments dels socialistes per votar-hi en contra. La regidora Flora Vilalta ha dit que no hi donen suport perquè és “una moció polititzada”. És estrany que una diputada amb tanta experiència encara no sàpiga distingir entre els termes “polititzat” i “partidista”. O potser hauria de dir que gràcies a tants anys d’experiència partidista ja ha après les arts de l’emparaulament de la realitat. Aquesta consulta és política en estat pur i, per tant, és una moció absolutament polititzada. La política no només no és propietat dels polítics sinó que, a més, s’hauria de practicar més des del poble. Quan els polítics ho impedeixen el que demostren és que es creuen que en són els únics dipositaris.
Un altre argument ha estat que els partits que han presentat la moció ho han fet per motius “oportunistes”. Per suposat, il·lustra Vilalta, ara tenim l’oportunitat de deixar parlar el poble perquè ha començat un procés que ja no té aturador.
Finalment, i entre d’altres arguments gens argumentats, ho han justificat per la principal raó: “nosaltres no som independentistes, som catalanistes i federalistes”. Aquest és l’únic motiu. Malgrat que la mateixa Vilalta ha dit que “la moció que votem no és una moció a favor de la independència” paradoxalment ha justificat el vot en contra perquè estan en contra que Catalunya obtingui la plena sobirania. Ah, per cert, sembla estrany que sigui legisladora ja que afirmar que la consulta és il·legal és una mentida com una catedral.
Sigui com sigui, i votin el que votin els regidors de l’Ajuntament de Torelló, la consulta es farà. La moció d’avui era un gest simbòlic que només pretenia que els nostres regidors prenguessin partit i demostressin si realment defensen el dret a l’autodeterminació. Era un bon moment per donar suport a una iniciativa de la societat civil. Però precisament perquè ha estat un acte simbòlic, i els símbols són importants, per la història quedarà que gràcies a les 3 abstencions de CiU el nostre ajuntament és l’únic municipi de la comarca que, de moment, està en contra que els seus ciutadans s’expressin lliurament en una consulta popular que tothom sap que no és vinculant.
El 13 de desembre és la data perquè els ciutadans expressin el seu vot a les urnes i, de pas, perquè contestin amb un gest democràtic si estan d’acord amb el posicionament del nostre consistori.

Vall del Ges des del Castell dels Moros

Aquest matí, per celebrar la tonteria aquesta del canvi d'hora, he pujat amb bicicleta al Castell dels Moros, altrament i políticament correcte conegut com a Castell dels Torelló. Bé, pròpiament he pujat fins poc abans de l'últim tram en què és impossible pujar amb bici. Almenys per persones no temeràries. Quan pujava, el castell encara estava cobert per la boira, però un cop a dalt ja s'havia aixecat. En canvi, a la Vall del Ges encara tenia boira. Al vídeo que us passo així ho podreu veure. Les imatges comencen mostrant el Berguedà, al fons hi ha el Pedraforca. Al 12è. segon hi podreu veure la Serrelada de Bellmunt. Als 15 segons comença la boira i, de fons, el Collsacabra. Als 30 segona apareix el màstil de la bandera de Catalunya i just darrere Sant Pere, Sant Vicenç i Torelló amagats per la boira. Als 43 segons podem veure les restes del castell. I a partir dels 50 desapareix la boira i tornem a veure el Bisaura i el Lluçanès i, al fons, el Berguedà.

Tardor

Aquesta nit canviem l'hora. Fa un any ja us vaig dir que això que diuen que dormirem una hora més és totalment fals. Almenys a casa nostra. Sigui com sigui, a partir d'avui entrem de ple a la tardor més fosca. Els dies cada vegada es fan més curts i els freds més llargs. Per celebrar-ho, aquí teniu aquest vídeo d'avui mateix. Una tarda de tardor acompanyada de la música d'El Último de la Fila, Illetes, del disc "Astronomía Razonable".

Gata maula

La seva veu és ella, ella és la seva veu. Escolteu la Maria Coma i entrareu a la seva ànima. Una veu aguda, aguda com la seva creativitat. Una veu tendre, tendre com la seva mirada. Un ritme fresc i animós, fresc i animós com el seu somriure. Un timbre de veu fràgil i alhora càlid, fràgil com la seva figura i càlid com la seva amistat.

Aviat sortirà el seu primer disc en solitari: Linòleum. Per anar fent boca, aquí sota teniu el primer vídeoclip, de la cançó "Gat". I recordeu que també la podeu escoltar al costat de Pau Vallvé a u_mä.

Morir-se de vergonya

Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Es dirà que una part de culpa és dels poders fàctics i mediàtics que amb tota la seva artilleria estan intent dinamitar el procés secessionista que va començar a Arenys de Munt. Aquests poders estan encapçalats pel PSC-PSOE i especialment per la persona que actualment ostenta el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya. Però no en són els únics. Els altres són els propis independentistes que, pels motius que sigui, són incapaços de posar-se d’acord per remar junts cap un destí inevitable: la independència de Catalunya. Insisteixo, només la història explicarà si allò que va començar a Arenys de Munt ha estat, va ser, l’inici de la fi de la dependència de Catalunya respecte Espanya.
Per començar, tenim una ERC que continua donant suport a un partit i a un president que ja ha deixat clar que la suposada influència catalanista que ha tingut el partit de Companys, tan recordat aquests dies, ha servit només per les “paraules” i no pels “fets”. Montilla deu lleialtat absoluta a Espanya i encara més si qui mana allà és el PSOE. La reunió amb De La Vega ha servit per evidenciar allò que ja sabem: si el TC retalla l’Estatut ja trobaran maneres per fer veure que no passa res. Esquerra, de moment, és còmplice de l’espanyolisme del PSC i no al revés, el PSC no és còmplice de l’independentisme d’ERC.
Per continuar, tenim un Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral. Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, CUP, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament. També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que Convergència es deixi d’una vegada per totes d’ambigüitats.
I, finalment, tenim les plataformes independentistes barallant-se per sortir a la foto finish de les consultes d’autodeterminació. Vaja, que perverteixen aquella màxima de Kennedy que diu “no et preguntis què pot fer el país per tu sinó què pots fer tu pel país” i la converteixen en “el país no farà res per mi i només jo puc arreglar el país”.
Mentrestant, aquells qui tenim totes les esperances posades en un futur més just, lliure i independent d’un altre govern estatal ens mirem la situació amb certa perplexitat i morint-nos de vergonya.

Publicat a elter.net. Fotografia extreta del web d'ERC

L'espectre del tripartit

Juntament amb els doctors i professors de la Facultat de Comunicació Blanquerna Ferran Sàez i Toni Aira hem publicat el cinquè capítol, Les opcions de la premsa, del llibre L’espectre del tripartit. Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2006. El llibre està coordinat per Jordi Panicot i Arantxa Capdevila i publicat a l'editorial Documenta Universitària de la UPF.

Aquesta és la ressenya del llibre:

La campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2006 es va desenvolupar en una situació marcada per dos fets fonamentals. Per una banda, la incertesa dels resultats i, molt especialment, la configuració del futur govern (a causa de la previsible necessitat de configurar una coalició). D’altra banda, tot i que tots els partits van tenir present l’anterior govern tripartit, no van fer explícita la seva presència en la campanya electoral. Per tant, el tripartit es converteix en una mena d’ombra que plana sobre la comunicació de totes les forces polítiques, sense arribar a prendre prou entitat.
Aquest estudi aborda l'anàlisi de la campanya des de perspectives i metodologies complementàries en el marc de la comunicació política. És el quart estudi dedicat a les campanyes electorals catalanes després dels anteriors corresponents a les eleccions de 1995, 1999 i 2003. Diferents equips d'experts i analistes (F. Pallarés, J. Muñoz, C. Pont, M. Mauri, M. Obradors, J. Fernández, A. Capdevila, J. Pericot, M. Figueras, J. Gifreu, L. Gómez, T. Aira, F. Sáez, E. Xicoy, X. Ruiz, E. Pujadas, O. Pérez, A. Casals, L. López) examinen els aspectes més rellevants de la campanya i les seves repercussions en l'electorat.

En Laporta a Blanquerna

No cal dir que a Joan Laporta li tenen ganes. Li tenen ganes alguns mitjans i alguns partits polítics. I li tenen ganes des del juny de 2003. Que ell també ha fet mèrits perquè li tinguin ganes? Suposo que sí. Però ni més ni menys que d'altres que estan a l'àmbit públic. Voleu saber què pensa de la relació amb els mitjans:

Música per a cremar autobusos

No estic segur si s'ha d'escriure "Música per a cremar autobusos" o "Música per cremar autobusos". Diria que és la segona opció. Però si el mestre Quimi Portet comença el seu últim disc, "Viatge a Montserrat", amb una cançó que porta per títol "Música per a cremar autobusos", no seré jo qui el desmenteixi. Que els artistes són molt artistes! El meu homenatge a tal obra mestra és aquest vídeoclip domèstic i casolà. Aquí us el deixo. Per cert, no us compreu el disc, les obres d'art de col·leccionista té més mèrit robar-les.

El teu nom és Rocaprevera

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), al nostre país hi ha menys de 4 dones que es diuen Maria Rocaprevera, que en realitat es fan dir Maria. Com que la quantitat és tan baixa, el web de l’IDESCAT ni tan sols ens diu a on viuen, però no és gaire difícil esbrinar-ho. En canvi, si busquem quanta gent es diu Rocaprevera, a seques, el resultat és zero. Potser començaria a ser hora que canviéssim aquesta estadística.
Si excloem les Montserrat (o Montse), Núria, Eulàlia (o Laia i Lali) i Meritxell (o Txell), tots aquests noms amb més de 8.000 persones a Catalunya, ens trobem que les dues últimes dècades s’han començat a posar de moda a Catalunya els noms de noia d’algunes verges o mares de déu de les nostres contrades que fins fa poc eren pràcticament inèdits. Per exemple: Queralt (956), Vinyet (271), Aran (182), Isona (62), Llum (51), Tura (46) o Claustre (41). Fins i tot tenim alguna Bellmunt (menys de quatre, segons l’IDESCAT) i 14 Maria Bellmunt. Molts d’aquests noms, que durant generacions pràcticament no s’han posat, recentment s’han recuperat sovint amb una clara voluntat identitària. O sigui, en un context de globalització, en què fins i tot els noms s’unifiquen arreu del món, posar-ne algun d’aquests a una filla pot ser una bona manera de reivindicar els teus orígens.
D’acord, el principal entrebanc per escollir Rocaprevera és que ens costa imaginar-nos cridant la nostra filla amb un “Rocaprevera! Endreça les joguines i vine a dinar!”. És un nom molt llarg, de cinc síl·labes, i té una pronúncia ruda. Però si ens hem acostumat a noms amb poca tradició catalana com Jessica i Jennifer, ¿per què no ho hauríem de fer amb Rocaprevera? A més, té unes quantes característiques que el fan un nom únic. La primera i principal és, lògicament, que ningú es diu Rocaprevera. Ser l’única nena que duu un nom ha de ser tot un honor, no? Una altre fet distintiu és, precisament, que es tracta d’un nom llarg. En un moment en què es tendeix a posar noms molt curts tenir-ne un d’onze lletres és un clar tret distintiu. Però, a més, si el que molesta és la llargada també és possible una abreviació prou bonica com és Vera: a Catalunya tenim 367 persones que se’n diuen i cap d’aquestes resideix a Osona. I si no fem l’abreviació a l’estil català, o sigui, per darrere, també li podríem dir Roca, un nom que duen 9 dones al nostre país i que tampoc està tan malament.

Per aquests motius, des de Torelló i contrades, ja seria hora que comencéssim a promoure que les nenes que neixin duguin el nom de Rocaprevera. En algunes poblacions del nostre país els ajuntaments han premiat les famílies que han posat el nom d’algun patró o verge local poc utilitzats. El nostre consistori podria fer el mateix. Fins i tot, juntament amb els pabordes, es podria fer una convocatòria premiant a la primera Rocaprevera que neixi amb un extens lot de productes per infants, per exemple. Per contribuir que així sigui i per predicar amb l’exemple, tenint en compte que ja tinc tres fills i tinc els meus dubtes seriosos que en tingui cap més, personalment em comprometo a regalar a la primera Rocaprevera la col·lecció sencera “Encunyats Clàssics” de contes populars de l’Editorial Combel.

Text publicat al programa de l'Aplec de Rocaprevera d'aquest 2009. Avui és el dilluns de Rocaprevera, festivitat a Torelló, i últim dia de l'aplec. La foto és una proposta de portada per al programa de l'any passat que, al final, no va reeixir.

Més mesures

Aquest curs que acaba de començar serà el de la Grip A(H1N1)v. Totes les grans empreses i les escoles ja tenen a punt un protocol d’actuació per evitar que la pandèmia sigui encara més pandèmia. Sense anar més lluny, el primer dia d’escola dels nens ja ens van passar les indicacions a seguir en cas de grip. La primera i més evident és que si un nen, de cop, té febre a classe el posaran en quarantena fins que l’anem a buscar. I després, si el metge no diu el contrari, no el podrem tornar fins 7 dies després.
Pel que fa a les mesures preventives, ja les coneixeu: rentar-se les mans sovint, no fer-se petons, evitar tocaments innecessaris, etcètera. Algunes escoles ja han pres mesures més dràstiques perquè consideren que són insuficients i han anul·lat les colònies dels nens i les reunions d’inici de curs.
Doncs jo crec que aquesta escola, i la societat en general, també es queda curta. Per això davant d’una malaltia com aquesta, i si realment volem evitar el contagi, aquestes que exposo a continuació són algunes de les mesures que hem de prendre.
Per començar, hem de portar guants les 24 hores del dia. Millor si són de plàstic i comprats a la farmàcia. Si no pot ser, també podem usar els de cuina. Com a última alternativa, sempre podem fer servir els d’anar esquiar o de vestir. Els de plàstic ens els canviarem cada vegada que toquem una persona. Els altres els netejarem diàriament. Per cert, si són blancs millor i així homenatgem Michael Jackson.
Pel que fa als estris de feina, els hem de sanejar abans d’usar-los. Així doncs, per exemple, si treballem amb un ordinador hem d’usar tovalloletes de netejar culs de nen per deixar en condicions el teclat i el ratolí. Quelcom semblant podem fer amb altres eines de treball: volant d’un vehicle, màquina registradora, telèfon, màquina de cosir o paelles de cuinar (la llista és immensa).
També hem de tenir molta cura amb els productes alimentaris. Cal evitar, de totes totes, els productes frescos: qui sap per quines mans han passat! És recomanable no consumir pa, llegums, fruita, verdures, peix i carn que no siguin envasats. Així que és aconsellable comprar sobretot congelats, llaunes de conserva i productes de brioixeria industrial. Malgrat tot, aquesta prevenció és insuficient i caldria esterilitzar les llaunes abans d’obrir-les: bulliu-les al bany maria almenys 1 minut. També es poden esterilitzar altres aliments com xupa-xups, ampolles de llet o bosses de pipes.
En les relacions humanes, hem de prioritzar les telemàtiques. Les xarxes socials, els telèfons mòbils o fixes, el correu electrònic i els xats o intranets haurien de ser la millor manera de comunicar-nos. Així no tindrem la temptació de donar-nos la mà, besar-nos o, en cas extrem, intercanviar fluids amb persones que ignorem si estan malaltes. En aquest sentit, i especialment a les escoles i universitats, hauríem d’aplicar aquest curs el mètode a distància. Jo m’ofereixo a fer classes des de casa des de demà mateix. La UOC ens pot servir d’exemple.
Pel que fa a les relacions més íntimes, les familiars o d’amistat, principal font de contagi, també podem conversar (o barallar-nos) via telemàtica amb els nostres fills connectats al Messenger o al Facebook. A l’hora de menjar, ho hauríem de fer per torns i cadascú s’ha de parar i desparar la taula i cuinar-se el propi àpat. Als nens no els farem petons, ni per anar a dormir. Pel que fa a explicar contes o cantar cançons, les deixarem gravades a l’iPod i que l’escoltin abans d’anar a dormir. I pel que fa les relacions sexuals, en cas que sigui imprescindible practicar-les, s’han de suprimir els prolegòmens i anar directament al gra utilitzant profilàctic, per suposat, i amb el mínim contacte carnal. Tot i que seria més aconsellable posar-se un film eròtic, pot ser domèstic si es vol, i que cadascú faci la feina pel seu compte procurant acabar l’acte al mateix temps.
Crec, sincerament, que si seguíssim al peu de la lletra aquestes mesures aconseguiríem aturar la propagació de la Grip A(H1N1)v. L’únic inconvenient que hi veig, però, és que així no matem el bitxo i, tard o d’hora, el malxinat, sabrà com mutar i tornar-se a propagar.

Publicat a Elter.net

Prioritzem la crisi, però ja!

José Montilla, aquell home a qui alguns els agrada anomenar President, insisteix últimament que ens hem de deixar de debats identitaris i centrar tota l'atenció en la crisi econòmica. Sense anar més lluny, ho repetia ahir en una entrevista a l'Avui. Després de preguntar-li que cal fer, doncs, en lloc de convocar referèndums ell respon que: "Treballar per resoldre els problemes de la gent, que és el que nosaltres estem fent. Ajudar a fer front a la crisi a les nostres empreses, preocupar-nos de donar suport a la gent que es queda sense feina, garantir la cohesió social als nostres barris i ciutats."
Curiosa l'afirmació del senyor Montilla. Això de menysprear els suposats debats identitaris ho fan de meravella a can Montilla. Ahir, una vegada més des de l'Avui, ens ho explicava molt bé Salvador Cardús. Sense cap mena de dubte, l'article de Cardús era el millor antídot al somnífer de Montilla. Cardús ens deia: "I el pas següent és anomenar l'eix nacional com a eix identitari. Montilla i el PSC -i la seva àrea d'influència mediàtica- excel·leixen en la difusió de la consigna. Amb aquesta idea, es dóna a entendre que els objectius nacionals se situen fora d'allò que importa de veritat, del que és més urgent, de la nostra vida de cada dia. Aquests dies sentim a dir amb sorna: "Amb la crisi que tenim al damunt, i n'hi ha que perden el temps en referèndums d'independència!"." El doctor Cardús, que va formar part del meu tribunal de tesi, sap que d'això jo en dic "emparaular la realitat". O sigui, posar noms deliberadament a certes coses amb una intencionalitat política.

Doncs jo crec que si el que vol el senyor Montilla és prioritzar de veritat la crisi la solució està, precisament, en la independència. Si Catalunya fos un Estat independent, també fiscalment, tindríem moltes més eines per fer front a la crisi. ¿Algú sent parlar aquests dies de tancaments d'empreses al País Basc o Navarra?

"Montilla defensa Catalunya, Zapatero i Espanya"

Sobre l'entrevista d'ahir a l'Avui, el diari va titular amb una doble falta tipogràfica a la portada. El diari va titular "Jo defenso Catalunya; Zapatero, Espanya" quan, en realitat, Montilla devia dir "Jo defenso Catalunya, Zapatero i Espanya". Suposo que devia ser un error de transcripció. O, si no, com que la portada la devien enviar a presidència, aquests la devien tornar censurada i, m'atreveixo a dir, amb l'ordre capgirat. I és que, ¿algú dubte que Montilla defensa Espanya, Zapatero i Catalunya per aquest ordre?

Finalment, per acabar amb la dosi de montillisme de la setmana, també entenc les queixes de l'equip de Montilla davant el final del seu discurs a TV3 del dia 10. S'han queixat, i han aconseguit una disculpa, que Sergi Mas aparegués just després de Montilla sense cap mena de separador. I dic que ho entenc perquè a mi, sincerament, la intervenció de Mas (Sergi) no em va fer cap mena de riure i, en canvi, em vaig pixar de riure durant el discurs anterior.

Detalls de casa

Fotos de detalls de casa preses amb el mòbil.

L'Estatut, quin poema!

ESTATUT DE CATALUNYA

ESTAT DE CATALUNYA

ESTAT DE CALUNYA

TAT DE CALUNYA

TAT D CUNYA

T D CUNYA

T CUNYA

T CUA

T CU

T C

TC

El mapa de l'autodeterminació

Fa uns 8 anys vaig participar en unes jornades organitzades pel MAPA (Moviment arenyenc per a l’autodeterminació). Eren les VII Jornades Independentistes, dedicades, en aquella ocasió, a “Premsa i nació”. Em va sorprendre gratament l’empenta d’aquell grup de persones. Ara, la seva consulta independentista ha posat definitivament el camí que faltava al mapa de l’autodeterminació. És probable que aquest camí ja sigui, definitivament, la ruta sense retorn cap a la independència. Aquí us deixo algunes reflexions sobre aquest referèndum.

De la Vega té raó
La vicepresidenta del govern espanyol diu que l’autodeterminació i la independència no caben a la constitució espanyola i té més raó que un sant. Precisament d’això es tracta, que no hi cabem a la constitució dels espanyols i en volem marxar. Ja sabem que pràcticament cap constitució d’un estat centralista, si és monàrquic encara menys, contempla que un dels seus territoris se’n separi. Per això tampoc té cap mena de sentit pretendre esperar que ens donin permís per marxar o per convocar un referèndum d’independència, que és el mateix. Aquest dret, perquè és un dret, l’ha d’exercir el poble de Catalunya per iniciativa pròpia i, en tot cas, després fer els passos diplomàtics que calgui per tal de ser reconeguts per l’ONU i la UE.

Vicenç Villatoro també té raó
L’escriptor egarenc ho explicava molt bé fa uns dies a l’Avui. La consulta d’Arenys és, en el fons, el mateix que fan totes aquelles empreses d’estudis d’opinió quan demanen als ciutadans sobre la independència de Catalunya. El que realment els fa por als espanyols és la imatge dels catalans dipositant un vot en una urna en què a la papereta hi diu “sí, vull”. Aquesta consulta no és ni serà mai il·legal. I si un jutge ho prohibeix no tindrà res a veure amb la legalitat o no de la consulta. Prohibir això és com prohibir que en una empresa es decideixi, en votació, si la cara del paper higiènic ha d’anar per davant o per darrere. En realitat la jutge prendria una decisió sobre quelcom que no ha passat ni passarà: a Arenys no s’exerceix aquest diumenge el dret a l’autodeterminació. ¿Us imagineu que un dia, de cop i volta, un jutge decideix prohibir una invasió extraterrestre?

Majoria social
Curiosament, la revolta de l’Estat, amb falangistes oficials i no oficials inclosos, està aconseguint l’efecte contrari al desitjat. La iniciativa del MAPA arenyenc ja s’ha estès pel mapa de Catalunya. Al Facebook, per començar, ja es demana que hi hagi referèndums a municipis com Vilanova i la Geltrú, Carles d’Estrac, Tarragona, Gràcia (Barcelona), Argentona, Sant Celoni, Blanes o Torelló. Fins i tot n'hi ha una de genèrica en què hi podreu trobar altres municipis: Tots els municipis del país. Però, a més, poblacions com Calders, Serós o Sant Pere de Torelló ja estan començant els passos per fer la consulta. I segons com vagin les coses aquest diumenge a Arenys, la iniciativa s’estendrà com una taca d’oli.

Una flor no fa estiu
El més trist, però, seria que això s’acabés com ha acabat sempre qualsevol fogonada reivindicativa: ofegant-se en un got d’aigua. Tinc claríssim que tard o d’hora hi ha d’haver una autèntica implicació dels partits polítics en tot aquest procés. Sense el suport parlamentari tot plegat no servirà de res. Ara, això no ha de voler dir que els partits facin com sempre: moltes paraules i cap fet. Recentment, el Parlament ja ens ha demostrat que, de moment, no és una institució nacional sinó autonòmica.
Sortosament, sembla que últimament hem tingut alguns “brots verds” de sobiranisme partidista. En moments com aquests és quan els polítics s’han de mullar i posar tothom al seu lloc. El millor, però, és que ara està clar que la societat civil no s’aturarà. Per més que fitxatges estrella com Javier Sardà a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio vulguin fer-nos creure que estem perdent el temps. Hem d’estar preparats per escoltar personatges com Sardà, o Rangel, o Tura, o Montilla que faran els possibles per treure els clàssics arguments per convèncer-nos que, una vegada més, hem d’intentar persuadir Espanya perquè ens estimi més.

Manifestació salvadora
L’últim cop de mà d’Espanya ens ha d'arribar amb la sentència del TC. Sobre aquesta s’ha escrit molt durant aquest estiu, però ningú ho ha explicat millor que Salvador Cardús a l’Avui. Cal que tothom llegeixi atentament aquests tres articles perquè ens expliquen molt bé què cal fer davant la sentència. En resum, però, Cardús ens diu, al final de l’últim article, que “Tot plegat és més fàcil d'entendre que no sembla i crec que ho podem expressar així: "Som una nació, i ara la farem". I qui tingui orelles que escolti el clam arreu del país.” O sigui, que el que hem de fer en aquesta manifestació és mirar endavant, mai enrere per defensar els errors del passat.

Trencar tòpics
I mirar endavant ha de voler dir, per força, explicar bé què demanem amb la independència. S’han de desmuntar, un per un, aquells tòpics que per interessos o per ignorància s’han anat escampant. El llibre de la Patricia Gabancho, que encara no he tingut temps de llegir, us pot ajudar. Aquí us deixo alguns exemples.

No anem contra Espanya
Una part important de l’independentisme hauria de deixar de parlar d’Espanya com si fos l’enemic. Espanya és un estat de la Unió Europea preciós. Preciós per la seva gent i pel seu territori. És un destí turístic i cultural de primer nivell. Té un ciutadans majoritàriament extravertits i amables. A més, amb els espanyols tenim molts més nexes d’unió que amb escandinaus o anglosaxons. I quan siguem independents haurà de ser amb l’Estat que més ens haurem d’entendre per fer front als interessos comuns davant la Unió Europea. El divorci amb Espanya no ha de ser traumàtic sinó amistós. Fins i tot m’atreviria a dir que seria lògic que Catalunya continués pagant a Espanya, durant un temps limitat i de quantitat decreixent, una part dels seus impostos. Vaja, una espècie de “manutenció”, però amb uns criteris semblants als del concert econòmic.

No anem contra la UE
Aquells qui proclamen un estat lliure, fins i tot de la Unió Europea, s’equivoquen de mig a mig. Jo també tinc dosis d’euroescepticisme. Però Catalunya només podrà ser un estat ric i ple si ho és dins la Unió Europea. Per cert, és allà, a Brussel·les, on realment hem de guanyar la batalla. Us diré un secret: als països de la UE els interessa que Catalunya sigui independent. El problema, però, és que no ho saben ni ells. Si algú expliqués a Alemanya (99 diputats), França (72), Regne Unit (72), Itàlia (72) i Polònia (50) que Espanya podria passar de 50 diputats a 37 potser se’ls obririen els ulls com unes taronges. Catalunya té uns 2 milions més d’habitants que Dinamarca que aporta 13 diputats al Parlament Europeu. Per tant, seria lògic que Catalunya, almenys, tingués també 13 diputats que perdria Espanya. Això, des d’un punt de vista estratègic, li aniria molt bé a molts països de la Unió.

Independentisme de corbata
En la línia del que explicava abans, convé, doncs, eliminar la idea estesa que l’independentisme està farcit de frikisme. Ara ens volen fer creure que tot plegat és cosa de quatre eixelebrats antisistema, extremistes i violents. D’aquests n’hi ha, com també n’hi ha a l’espanyolisme i al nazisme. Però la majoria silenciosa cada vegada ha de tenir més veu. L’independentisme no pot ser patrimoni de ningú sinó una postura majoritària. Per tant, des de la rasta fins a la corbata hi cap tothom.

El Barça a on jugarà
Els culers no es volen ni imaginar no tornar a guanyar 2 a 6 al Madrid en un partit de lliga. Cap problema. Si el Mónaco juga a la lliga francesa i l’Andorra a l’espanyola, el Barça i els equips catalans poden jugar igualment en una lliga “ibèrica”. Segur que amb això ens posem d’acord. I si no, ens convertim en l’Holanda del sud. Amb els diners que tindríem si fóssim independents podríem crear una lliga catalana prou potent. El talent el tenim.

Els tancs
¿Algú realment creu que sortiran els tancs al carrer per defensar la unitat d’Espanya? La imatge que donaria Espanya al món seria tercermundista. L’amenaça dels tancs només fa por a aquells qui van fer la mili perquè saben que existeixen. D’acord, no és poca la gent que va fer la mili. Però cap ministre espanyol de defensa voldrà passar als annals de la història per haver provocat una segona guerra civil a Espanya.

Conclusió

És evident, no? Vulguin o no vulguin, Catalunya haurà d'acabar decidint el seu futur en un referèndum sobre la independència del nostre país. Fa pocs dies un company de feina em va dir: "jo no ho veuré mai". És massa jove per pensar que li queden pocs anys de vida, per tant, ho diu convençut que mai podrem exercir-lo. Tampoc era possible el triplet blaugrana, oi?

La fotoportada

Habitualment els diaris solen posar en portada fotografies que et remeten a un text posterior. Un cop a les pàgines interiors hi trobem la notícia o informació relacionada que llavors, si porta també fotografia, és diferent de la de portada (sovint presa des d'un altre angle). La tria de la foto de portada sol ser un dels debats que sovint acaben sent més encessos en les reunions dels consells de redacció. El diari es compra també pels ulls. Els indecisos, aquells qui no tenen un diari de capçalera o els que compren més d'un diari cada dia, sovint es decideixen per allò que veuen a la portada i/o contraportada. Per això és tan important escollir bé les fotografies que encapçalen un diari.

El que no sol ser gaire habitual, però, és que la principal fotografia de portada, i tot allò que explica, es mori a la mateixa pàgina. O sigui, no passa sovint que al peu de la foto no hi hagi la referència a la pàgina i/o secció del diari que en parlarà. Doncs bé, això ho trobem avui a La Vanguardia. El rotatiu godonià ha decidit posar en portada una fotografia, en realitat en són dues, del president dels Estats Units a la sala oval acompanyat d'un dels seus fills amagat. La fotografia en color, i més destacada, és la d'Obama, borrós, assegut a la "taula més poderosa del món" mentre la seva filla Sasha, enfocada, se'l mira amagada des de darrere el sofà. En l'altra foto que acompanya aquesta hi apareix JFK també assegut a la mateixa taula i a sota, a través d'una porteta, hi treu el cap el seu fill John. I tot plegat acompanyat d'un petit text explicatiu encapçalat pel titular "Espiando a papá en su despacho, 46 años después".

Tal i com us deia, però, el que em sorprèn és que aquesta informació s'acaba a la portada. En cap pàgina interior hi trobarem cap referència. Ni tan sols a les pàgines salmó. I em sorprèn perquè no és habitual. Personalment, m'hauria agradat que el diari m'expliqués la història de les dues fotografies, encara que aquesta estigui edulcorada (o adulterada) de falsa espontaneïtat. Sigui com sigui, crec que d'aquest gènere n'hauríem de dir "fotoportada". No sóc gaire bon analista mediàtic i potser aquest nom ja existeix o potser algú desmenteix la meva idea que aquesta és una pràctica poc habitual. Si és així, rectifico.

A la conclusió que arribo, però, després de veure la foto d'Obama és que aquest últim ha buscat, clarament, agafar definitivament el relleu d'un dels presidents més mitificats de la història dels Estats Units d'Amèrica. Pocs dies després de la mort de l'últim gran Kennedy em sembla molta coincidència que aparegui aquesta fotografia. Obama, i el seu entorn, dominen massa l'estratègia mediàtica com per fer-me creure que aquesta no és una operació de màrqueting per aconseguir convertir Obama en el Kennedy del segle XXI que, ara sí, farà realitat les utopies del seu predecessor.

La foto de l'estiu

Des de fa uns anys el Magazine de La Vanguardia convoca el concurs de la millor foto de l'any. I també, com en anys anteriors, he participat al concurs. Si cliques en aquest enllaç trobaràs la fotografia que, de moment, he penjat aquest any. Si vols, perquè t'agrada la fotografia, la pots votar. La vaig fer el 18 d'agost en una excursió entre Tavertet i Rupit en una font d'aquest últim poble.

Abjecta mandra

Benvolgudes i adotzenades persones. Després d'un mes absent de putinejos blocaires el cos em demana continuar així: absent. Però el deure em crida, i el deute m'ofega. Aquí no em faré ric, ans tot el contrari. I és que mentre continuï escrivint el que escric mai rebré cap subvenció pública. En tot cas la rebré púbica: o sigui, una cossa al cul.

Bé, per avui ja n'hi ha prou. Per anar fent boca, o queixalada, del que us espera en aquest puestu güep, aquí teniu un adotzenament jitpareit extret del lloc Iutxiup Ralphcomas purament propagandístic previ a l'extracció mercadotècnica de "Viatge a Montserrat" de l'astre intercomarcal Quimi Portet que aquest sant dia de dimecres 2 de setembre és interviuat a lo diari amb direcció accidental (mireu-lo amb HQ (Higiènic Quimi)):

Un president de Llibre

A la mateixa hora que estic escrivint aquest reportatge, però ahir diumenge, l’Espanyol inaugurava el seu nou estadi i, de pas, deixava definitivament de ser el “segon equip de la ciutat de Barcelona”. Això vol dir que, en teoria, a hores d’ara el seu president, Daniel Sánchez Llibre, hauria d’estar a punt de dimitir del seu càrrec. I és que fa temps que diu que plegrà quan hagi inaugurat el camp de Cornellà. Però diria que són molts els que creuen que en Dani tardarà encara molt de temps a fer efectiva la seva retirada. I, ¿per què crec que ho creu tanta gent? Doncs, senzillament, perquè ja han estat unes quantes les vegades que ha anunciat que plegava i, a l’hora de la veritat, no ho ha fet. ¿Voleu recordar els precedents? Gràcies a l’hemeroteca d’El Mundo Deportivo ho podem fer.
L’amo de conserves Dani i actualment màxim accionista del Real Club Deportiu Espanyol, va començar a exercir de president a finals de juny de 2007.

Quan encara no duia ni 3 anys al càrrec, ja es va plantejar deixar-ho. Va ser a mitjan de maig del 2000. Deia que si l'Espanyol guanyava la Copa potser ho deixaria.

Però quan encara no feia tres anys de mandat, ja s'havia desdit i afirmava categòricament que es quedava. Va ser en una reunió de penyes a Terrassa el diumenge 4 de juny.

Abans d'acabar l'any, en una nova junta, va tornar a anunciar que marxaria molt aviat, concretament al 30 de juny del 2001. Així volia fer callar totes aquelles veus que el volien més fora que a dins.

I va arribar l'any 2001 i Sánchez Llibre decideix que toca continuar al club. Així que afirma rotundament que aguantarà fins al 2002 i que al 30 de juny hi haurà, en tot cas, una renovació del consell.

A principis del 2002 encara continua sent president i ja anuncia que el mes d'abril es tornarà a presentar a la reelecció. Així que en la junta d'aquell 02 va ser, novament, elegit com a president del RCDE en el que ha de ser el seu últim mandat. Per cert, aquell any va dir que continuaria fins que s'inaugurés el nou camp que, en aquells moments, estava previst pel setembre del 2004!

El 2003 sembla que va passar amb més calma, però a principis del següent any, el 2004, el presi va posar una nova data per acabar el seu mandat, el 24 de maig, a finals de temporada.

¿I vosaltres què diríeu que va passar el 24 de maig? Efectivament, el setembre ja va presentar una nova junta.

És clar, acostumats com ens tenia no podia ser que acabés la temporada sense una nova amenaça de dimissió, oi? Aquesta vegada a principis de maig del 2005.

I sembla ser que l'amenaça va tenir els seus fruits perquè, una vegada més, va tornar a ser elegit president ni més ni menys que el febrer del 2006. Com us podeu imaginar, aquesta va ser un notícia de portada d'El Mundo Deportivo: en un espai petitot, eh!

"Ara sí!", devien dir els seus enemics quan a finals del mateix 2006 ens tornava a proclamar la data de finalització de la seva presidència: el 2008.

El 2007 havia de ser un any plàcid, i així va ser. Va ser un bon any per recordar i commemorar que amb la conya aquesta de si plego i no plego resulta que ja fa 10 anys que és president. Allò que semblava que havia de ser cosa de tres anys, ja ho veieu, havia durat una dècada. Llàstima que el mateix dia que celebra aquest aniversari el Barça fitxés Henry, si no, segur que era titular indiscutible de portada d'El Mundo Deportivo.

En canvi, el 2008 va tornar a ser un any mogut. Fins i tot va córrer un rumor el mes de maig, és clar, en què s'assegurava que havia presentat la seva dimissió. Home! Tenint en compte els precedents i que, com us he explicat, aquest era l'any que havia de dimitir, no és estrany que corressin rumors d'aquest tipus.

I arribem al gloriós any 2009. Més concretament al mes de juny. En una entrevista en exclusiva al diari analitzat, resulta que Sánchez Llibre afirma rotundament que ara sí, que marxarà. No diu la data, però sí ens assegura que en Lara ho sap. El més curiós del cas és que pocs dies després és en Lara Bosch qui abandona el club i Sánchez Llibre és qui acaba inaugurant el nou estadi en la cerimònia del 2 d'agost del 2009.
S'accepten apostes: ¿quan plegarà Daniel Sánchez Llibre de president del RCD Espanyol?

Política i periodisme: ciències exactes

Una de les coses que explico als alumnes de Periodisme és que aquesta professió no és una ciència. Malgrat que les nostres facultats han rebut el nom de Ciències de la Informació primer i Ciències de la Comunicació després, es fa difícil justificar que les nostres siguin carreres científiques. La ciència sol estar associada a un mètode i a una demostració empírica dels resultats. I això, en l’àmbit del periodisme, en què cada mitjà publica uns resultats interpretatius diferents, ens fa creure que es tracta d’una disciplina poc científica.
La definició exacta de l’Enciclopèdia de ciència és: “Conjunt de coneixements, i l'activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.” Tot i que a continuació en detalla una segona accepció que diu: “Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d'investigació o objecte d'estudi.” Això és el que permet incloure, per exemple, les ciències socials, entre les quals les de la comunicació o polítiques. Però, insisteixo, semblaria que aquestes dues branques s’allunyen d’allò que tradicionalment hem entès com a ciència i que solem associar més en l’àmbit de la medicina o la matemàtica.
Ara, com més hi penso més em sembla que estic equivocat. No ho puc demostrar científicament, però tinc la intuïció que el periodisme i la política no només són ciències sinó que, fins i tot, podria ser que fossin exactes. Del cas català, n'estic convençut. I quan dic exactes vull dir que darrere amaguen unes fórmules que si les descobríssim aconseguiríem trobar amb exactitud la manera de treballar de periodistes i polítics amb un minso marge d’error.
He arribat a aquesta conclusió després de sentir i llegir com els polítics i els mitjans han interpretat l’acord de finançament. Ho han fet amb unes paraules molt semblants a les que m’havia imaginat que utilitzarien quan s’arribés al pacte. Cada vegada estic més convençut que, algun dia, una tesi doctoral serà capaç de demostrar quines són les fórmules matemàtiques que ens permetrien clavar els titulars dels diaris de l’endemà de tots els mitjans. I també quines paraules exactes utilitzarien els polítics davant determinades situacions polítiques. Per suposat, convindria tenir en compte un fotimer de variables: propietat de les empreses editores, cv de directius de mitjans, cv de col·laboradors, resultats electorals, partits de govern, militància dels consellers, treballadors en plantilla, portades publicades, editorials publicats, reunions privades periòdiques entre polítics i periodistes i una quantitat ingent més de dades. Qui descobreixi la fórmula es pot fer la barba d’or perquè després només caldrà dissenyar un programari que permeti la publicació automàtica d’un diari sense, ni tan sols, la necessitat de disposar de redactors. Només caldrà que cada nou director introdueixi les dades bàsiques del mitjà i que un operari vagi entrant cada dia les dades mínimes de l’esdeveniment.

Quan s'hagi inventat aquest programa seré el primer de comprar-lo. No sabeu quina mandra em fa escriure cada vegada el mateix article, defensant les mateixes idees, però utilitzant paraules diferents. En canvi, amb un programa així només hauria de posar les meves neures per un cantó i sobre allò que voldria escriure, per un altre, i així em sortís l'article automàticament. Quin estalvi de temps!
Si algú ja està treballant en la fórmula li regalo unes dades que pot afegir a l’estudi. Aviat sortirà publicat un treball d’investigació sobre les eleccions catalanes del 2006 en què hi hem participat els doctors Ferran Sáez, Toni Aira i jo mateix. En el nostre capítol, com ja vam fer per a les eleccions del 2003, analitzàvem els textos d’opinió a la premsa durant els 15 dies de campanya electoral. A mi em va tocar analitzar l'Avui, El Periódico i El País. Entre altres coses, ens fixàvem en quins partits polítics apareixien citats almenys un cop als articles i en quina freqüència. Això ens va permetre fer un percentatges de partits citats. Doncs bé, la meva sorpresa va ser veure que després d’analitzar 196, 117 i 67 articles d’opinió de l’Avui, El Periódico i El País respectivament es mantenien uns percentatges semblants als resultats electorals. O sigui, que el percentatge de la suma de vegades que apareixia CiU o el PSC, per exemple, equivalia al seu suport parlamentari. Per tant, que les famoses i tan criticades “quotes de pantalla” que han de seguir els mitjans públics en la informació de blocs electorals es compleix pràcticament al peu de la lletra en els articles d’opinió dels mitjans escrits privats. Insisteixo, nosaltres no analitzàvem els textos informatius sinó els articles d’opinió en què és impossible que un director de diari pugui “ordenar” que es compleixin aquestes quotes.
Quan aquest estudi estigui publicat us passaré la referència, però suposo que ningú s’enfadarà si us avanço precisament aquestes dades que us he comentat:

Avui
CiU apareix en el 29,4% d’articles i havia obtingut aquests resultats: 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 28% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 19,3% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 10,7% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 11,4% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

El País
CiU 25,1% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 24,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 17,4% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 15,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 13,9% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

EL Periódico
CiU 28,2% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 26,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 15,5% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 14,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 10,52% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

Algú encara dubta que la política i el periodisme probablement siguin ciències exactes?

PC: la fotografia és de la notícia publicada per LaVanguardia.es